Passa al contingut principal

PERE D’ESPLUGUES


Pere d’Esplugues va nàixer a la parròquia de Sant Andreu de la ciutat de València i fou batejat en l’església del mateix nom en data incerta, potser a l’entorn del 1260. Morí el 16 de febrer del 1339 i fou soterrat a la capella de Sant Andreu de la Catedral de València. Actualment dita capella està dedicada al beat Jacinto de Castañeda i és la sexta de la girola, partint de la sagristia a mà dreta. En la paret dreta de la capella es troba la urna funerària de Pere d’Esplugues.
Pere d’Esplugues, com la majoria de nobles de l’època, tenia diversos negocis. Un d’ells es coneix a través dels documents de Pere el Gran on apareix una carta de Ramon de Sant Leir, datada el 3 d’agost de 1285, en la que se li concedeix permís a Pere d’Esplugues per a extraure seixanta càrregues de pega del Regne de València amb destinació a Barcelona. El 1315 formava part d’una societat integrada pels llinatges més rellevants d’Alzira i Xàtiva com a Gonçal Sapata de Borja, Nadal i Jaume Miralles, Joan Miquel, Pere de Blancafort, important terratinent, Bernat Descoll, Arnau d’Antist, Arnau Sanç, Jaume Saguàrdia i Fort Descoll, que s’encarregava de baixar fusta pel Xúquer fins Alzira.
Pere d’Esplugues fou un personatge molt influent en la seua època que comptà amb el beneplàcit del rei Jaume II i del seu fill Alfons el Benigne.
Al menys entre el 1310 i el 1334 fou ardiaca d’Alzira i al menys el 1325 ardiaca de Xàtiva, on es casà. Ser ardiaca comportava també ser canonge de la Seu e València. I sembla que simultaniejà els dos ardiaconats al menys fins el 1337.
El 14 de desembre de 1310 apel·là junt al sagristà Berenguer March, l’ardiaca de València Jaume d’Albalat, l’ardiaca de Morvedre Pere Mateu i Guillem de Vallvert la pretensió de Ramon de Montrós d’obtindre una canongia a la catedral de València.
El 30 de juliol del 1310 Pere d’Esplugues fou nomenat procurador del bisbe de València Ramon Despont i del cabiscol de la catedral en el plet que aquests mantenien amb els hereus de Roger de Llúria.
El 8 de maig del 1311, també amb el càrrec de procurador, defengué els interessos del bisbe i capítol de València front al justícia de Gandia sobre la venda d’uns delmes feta a Pere Salt.
El 6 de desembre del 1371 fundà la Pobla.
El 4 de març del 1321 era conseller de Jaume II i com a tal acudí a una audiència amb el Papa per a sol·licitar el priorat del convent de Sijena per a la infanta Blanca. Pere d’Esplugues portava en mà les peticions del convent i de la seua superiora i comptava amb l’ajuda del duc de Calàbria, rei de Sicília, que prèviament Jaume II havia sol·licitat. El 23 de juny, el rei, des de Girona, manifestà a Pere d’Esplugues la seua satisfacció per haver aconseguit les butlles del Papa i per tant el prioritat per a la infanta. Aleshores Pere d’Esplugues era ja canonge de Lleida, càrrec que ocupava des del 29 de maig del 1321.
L’11 de maig del 1325 obtingué permís per a fundar la parròquia de la Pobla.
El 27 de juliol del 1325, el bisbe de València, li atorgava poders per a que el representés en un plet amb el bisbe d’Albarrasí sobre varies esglésies que Sogorb considerava de la seua jurisdicció.
El Papa Joan XXII mostrà durant tot el seu pontificat, una gran predilecció per la seua persona. Prova d’açò és que Pere d’Esplugues fou l’introductor de canonges, beneficiats i rectors a València, Tortosa i Cartagena. El 1328 la parròquia de Benaguasil quedà vacant i el Papa, una vegada més, confià amb Pere d’Esplugues per a que cercarà la persona més idònia per a cobrir dita vacant. Esplugues junt al canonge de Sogorb, Domingo Gil, i l’ardiaca de Benasc, decidiren que Jaume Cendrós ocuparia el càrrec. El 20 de novembre de 1330 es posà en contacte amb la cúria romana per a pagar una àpoca de 500 florins d’or al procurador del bisbe i capítol i altres 500 florins al procurador del canonge de Mallorca Arnald Squerlí. El 7 de març del 1332 el mateix Papa li demanà fer d’intermediari, junt a l’abat de la Valldigna, en les disputes que mantenien els frares menors i els frares predicadors per les rendes de les parròquies rurals.
El 9 de novembre de 1329 Pere d’Esplugues, com ardiaca d’Alzira, estigué present en la publicació dels Nous Furs d’Alfons II el Benigne a l’Església Major de Madona Santa Maria de la Seu de València. Els nous Furs, afegits als ja promulgats per Jaume, instauraven la jurisdicció alfonsina, que seria clau per al futur dels senyorius.
L’amistat entre Pere d’Esplugues i el rei Alfons el Benigne s’incrementà amb el pas dels anys. El rei confià en ell quan, el 13 de juny del 1333 li demanà que convencera als jurats i prohoms de València a que l’ajudaren en les despeses per armar deu galeres contra els genovesos, a la vegada que l’anomenà administrador dels impostos que tenia que cobrar als cavallers. Pere d’Esplugues formà part de la representació que el rei envià a Alzira i Xàtiva per a que renovaren el jurament de fidelitat a la reina Elionor i també formà part, en representació de l’estament eclesiàstic, de la comissió administradora encarregada de recaptar les noves imposicions que sobre el blat i la carn havia implantat Alfons el Benigne i de custodiar els tributs que quedaven dipositats a la Taula de Canvis, en la sagristia de la Seu, fins que s’entregaren al rei per a sufragar la conquesta d’Almeria. En la tardor del 1333 Pere d’Esplugues junt a Pere de Tous, Gilabert Sanoguera i Pere de Ciutadilla, intentà convèncer al rei de la impopularitat d’aquests nous impostos i el rei seguint els seus consells, ordenà la cancel·lació dels impostos sobre la carn. Els últims anys del regnat d’Alfons foren durs degut a l’augment de les imposicions i a la fam general que el poble patia, i que serviren de base a la revolta de la Unió.
Pere d’Esplugues compartí el senyoriu de Murla amb Arnau de Vilanova fins la segona mitat del 1335 en que li vengué la seua part per 55.300 sous. El canvista Jaume Feliu garantí 26.500 sous de la compra per la rellevància dels personatges.
El 10 d’octubre del 1337, per butlla del Papa Benedicte XII, Pere d’Esplugues deixava el càrrec d’Ardiaca d’Alzira i passava a ser sagristà de la seu de València. L’ardiaconat d’Alzira l’ocuparia el cardenal Imberto. Desenvolupant el càrrec de sagristà de la Catedral de València, prepòsit de la Seu, canonge de Lleida i capellà del Papa redactà el seu testament el 1337.
Pere d’Esplugues va acumular una gran fortuna que provenia de les rendes eclesials que va cobrar degut als càrrecs que va ocupar, de la seua dedicació a diversos negocis i de l’herència que va rebre de son pare. Les seues possessions eren extenses. De son pare heretà el senyoriu de Benicolet, alqueries, cases, hospicis i molins en el terme de Dénia, un molí d’arròs en el camí del Mar en el terme de València i una almúnia a Sogorb.
Posseïa també alqueries, molins i diversos béns als termes de Gandia i Cullera, un hospici i rendes a la vila d’Alzira i un forn, una casa i un altre hospici a la parròquia de Sant Martí de València. Del seu germà Bernat heretà l’alqueria de Rascanya amb un molí.
Cobrava rendes pels seus càrrecs de paborde i sagristà de la Seu i canonge de la Seu Vella de Lleida, per la moreria de Llíria, pel lloc de Fondos, per la Vall d’Alcalà, per la Vall de Gallinera, pel lloc de Palmera, d’un veí de Castelló de Xàtiva i pel lloc d’Esplugues.
Com a persona influent que era, manà construir la capella de Sant Salvador en la muntanya d’Alzira, la capella de Sant Jaume de Santa Caterina, també en Alzira, la capella de Sant Andreu, a la Seu de València, que durant molts anys estigué sota el patronat de la família Esplugues i la capella de Sant Pere, en el convent dels Frares Predicadors de València, on a la part est del claustre gòtic encara es poden vore els escuts nobiliaris dels Esplugues. Va construir el Castell de Termes i el lloc d’Esplugues, del que fou senyor.
Amb la mort d’Alfons el Benigne, el 1336, i la pujada al tron de Pere el Cerimoniós, la influència de Pere d’Esplugues, que era ja vell, s’acabà. El nou rei no estava per la llavor d’afavorir ni a l’església ni als eclesiàstics.
Navarro i Sanchis, JL. (2017). La Pobla Llarga: Anotacions per al 700 aniversari. 

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

EL SENYORIU DE XIMÉN PÉREZ D’ESPLUGUES

Ximén Pérez Dionís d’Esplugues nasqué cap al 1587 o 1588. Era fill natural de Gaspar Andreu d’Esplugues i de la donzella Tola Aloya, criada de la casa de Gaspar Andreu que segons testimonis, fou forçada i violada pel senyor.
Ximén Pérez va ser legitimat, sent menor d’edat. La seua legitimació tingué lloc el 12 de febrer de 1604 a les corts generals davant del braç militar, que estigué tres dies deliberant sobre l’assumpte. Ximén es va casar amb Violant de Vilanova, la qual va exercir de procuradriu seua, no obstant, aquest matrimoni no va tindre fills.
A principis del 1611, quan el seu germà i senyor de la Pobla, Francesc Joan d’Esplugues estava ja molt malalt, les intrigues per fer-se amb el senyoriu de la Pobla, feia temps que havien començat. Ximén Pérez es trobava lluitant a Flandes quan el 22 de març, l’auditor del Reial Consell, Geroni Lleó, rebutjà la seua possible elecció sabedor de l’existència d’altres dos pretendents. Es tractava de Simeón Alegre i Miquel de Vich. Tant un c…

EL SENYORIU D’ENRIC D’ESPLUGUES I MARCH

Enric d’Esplugues i March nasqué ja ben entrada la primera meitat del segle XVII. Era fill de Francesc March de Velasco i de Catherina Torrelles, filla de Serafina Esplugues. Casà en primer matrimoni amb Gernónima Peñaranda i de la seua unió nasqué Luis.
Forma part dels exèrcits del rei durant huit anys a l’antic estat de Milà. Quan tornà a Espanya, es queixà al rei d’haver consumit part de la seua hisenda en els combats i li sol·licità la concessió de l’hàbit de Montesa i la primera plaça de capità que hi haguera vacant.
A la mort de Gaspar Andreu d’Esplugues, el justícia ordinari de la ciutat de València declarà per sentència que Enric d’Esplugues i March de Torrelles era el legítim descendent dels Esplugues per a ocupar el senyoriu, ja que era nét de Serafina Esplugues.
Blas Villarrasa, fill de Flora i també nét de Serafina, presentà demanda contra Enric March sol·licitant el senyoriu, i encara que per sentència de 27 de febrer del 1655 se li reconeixia la legítima ascendència, no se …

El senyoriu de Gaspar Andreu d’Esplugues, fill

Gaspar Andreu d’Esplugues era el fill natural menut de Gaspar Andreu d’Esplugues. Es desconeix qui era sa mare.
Gaspar Andreu sol·licità al rei la seua legitimació, que li fou concedida el 1626 a les corts de Montsó, però com estava a Itàlia no se li expedí el privilegi, encara que, el 28 de juny del 1640 demanà constància documental. Casà amb Lluïsa Pasqual de Bonanza i no tingué descendència.
El 23 de juliol del 1627, demanà a la Reial Audiència per mig del seu procurador, el notari March Antoni Castillo, participar se en la querella que mantenien Ximén, Simeón i Torrelles, al·legant que tenia més dret que ells per ser fill de Gaspar Andreu. En agost Ximén censurà la intromissió de Gaspar, encara que la ingerència durà poc ja que Gaspar acabà retirant-se al poc de temps.
Molts anys abans de que Gaspar Andreu d’Esplugues, fill, prenguera possessió del senyoriu, participà en la guerra amb França, servint durant vint-i-dos anys en la guerra de Milà i d’Espanya. Succeí al seu germà Ximén a…