Passa al contingut principal

COM ES VA ARRIBAR ALS FETS DE 1919?

En arribar al segle XX es va marcar una diferència respecte a èpoques anteriors: els obrers i els treballadors del camp, gràcies als sindicats s’organitzaren i prengueren consciència que era possible fer front als patrons i  exigir millors condicions de treball. Açò suposà una etapa de nombroses protestes i vagues.
La classe obrera estava formada per treballadors d’ideologia tant de dretes com d’esquerres. Per a eixir d’aquesta situació i millorar les seues condicions de vida els obrers s’agruparen, segons la seua finalitat, amb distints sindicats i societats que previsqueren fins acabar la Segona República. Aquestes societats foren:
  • El Compañerismo: fundada el 1892 i tenia la seu al número 12 del carrer Nou. Es tractava d’una cooperativa de consum, amb tres o quatre treballadores que despatxaven de d’ultramarins fins a làmpades per a l’enllumenament públic. L’ajuntament solia abastir-se en aquesta societat, que desaparegué després de la Guerra Civil.
  • El Sindicato Agrícola San Calixto: començà les seues activitats abans de 1924. Estava situat al número 33 del carrer Major i acabà clausurant-se el 1935.
  • La Unión Industrial y Mercantil desenvolupà les seues activitats entre 1924 i 1936. Els primers anys ocupava el número 34 del carrer Major i l’any 36 estava situat a la planta baixa del número 2 de la Plaça de la Llibertat.
  • El Sindicato Agrícola de San Pedro: estava situat a l’estació de ferrocarril i sols apareix documentat el 1927.
  •  La Sociedad Sindicato Agrícola de Izquierda Republicana:  estava situada a la planta baixa del carrer Alejandro Lerroux, número 45. Mantingué les seues activitats entre 1932 i 1936.
  • El Sindicato Agrícola Republicano Radical Socialista: estigué obert entre el 1932 i el 1935.
  • La Derecha Regional Agraria: estava situada al número 2 del carrer Alejandro Lerroux i mantingué la seua activitat des del 1930 al 1936.
  • La Casa de la Democracia: desenvolupà les seues funcions des del 1931 al 1936 i estava situada al número 15 del carrer Alcalà Zamora on disposava d’un servei de cafè.

A principis de 1907, la Guàrdia Civil de la Pobla Llarga es veié obligada a acudir la ciutat de València a ajudar a reprimir la vaga general dels obrers. Aquest fet fou aprofitat per Salvador Llorca, que portava un mes al front de l’alcaldia, per a exigir a les autoritats competents la formació d’una ronda que, conjuntament amb les guardes de camp, vigilara els carrers de la Pobla per la nit. La ronda, que tenia com a finalitat principal controlar els moviments dels obrers, estava formada per quatre hòmens escollits pel mateix Llorca. Açò fou només el principi, ja que en març de 1910 demanà un augment de les forces de l’ordre, perquè segons ell, un agutzil era insuficient per a controlar tots els camperols.
La pressió als obrers continuà i el juliol de 1911 s’enduriren les lleis contra la costum de la gent obrera d’entrar als horts per arreplegar la taronja que hi havia per terra i així matar la fam. A partir d’aquest mes es féu obligatori portar la corresponent llicència emesa pel propietari del camp.
Després de la vaga general revolucionària, es produïren les revoltes de Cullera on, en 1911 fou assassinat el jutge de Sueca i dos funcionaris. Com a conseqüència es produïren distintes manifestacions i diferents altercats a la mateixa Sueca, Cullera, València, Tavernes de la Valldigna, Alzira, Carcaixent i Xàtiva on morí un dels participants de la revolta. Els diferents successos en pobles veïns, provocaren el temor dels cacics poblatans a que en la Pobla es repetiren i junt a la tensió de l’ambient que començava a pujar, l’Ajuntament el juliol de 1913 sol·licità una guàrdia més al quarter de la Guàrdia Civil.
A conseqüència de la Primera Guerra Mundial, es produí el bloqueig alemany i  València fou la primera en notar les conseqüències. Entre 1914 i 1918 pujà el cost de la vida i el poder adquisitiu dels camperols abaixà ràpidament. Els articles bàsics pujaren entre un 40 i un 60% mentre els salaris s’estabilitzaren.
El 1915 fou un any de protestes obreres en molts pobles valencians, i el 1916 es produïren continues vagues generals per l’encariment de les subsidències i la manca de feina. L’agost de 1916 fou destacat a la Pobla el Regiment d’Infanteria Otumba nº 49 per controlar l’última vaga de ferroviaris, i l’Ajuntament acordà donar 253 racions de pa per al manteniment dels sodats. El 26 de novembre de 1916, Salvador Lorca tornà a ocupar l’alcaldia i l’any següent el cos de la Guàrdia Civil es reforçà amb un oficial i un sergent de l’exercit per a fer front a les vagues dels obrers.
En 1917 la collita de l’arròs a la Pobla fou desastrosa en gran part degut a la falta d’adobs. Les coses anaven de mal en pitjor i els conflictes anaven en augment. A la Pobla no es comptava amb suficients vagons per poder exportar la taronja. El 13 de març de 1917, amb els ànims molt exaltats, l’alcalde intentà tranquil·litzar els jornalers, però dos dies després es convocà vaga general, que fou seguida massivament a la Pobla, Carcaixent i Algemesí. El dia 16 tingué lloc a la Pobla una protesta contra el Governs i la Companyia del Nord, fou una protesta pacífica. En abril es va produir la quasi total ruïna tarongera i al mes següent les vagues  i desordres públics a les zones tarongeres foren constants. Molts alcaldes dimitiren en senyal de solidaritat i com a protesta per la situació.
L’inici del 2018 portà un empitjorament en les perspectives de la producció de les collites de l’arròs i la taronja, agreujades per les continues infeccions i el paludisme, que a causa de l’aigua estancada dels arrossars, minaven la salut dels poblatans. El 28 de gener els enfrontaments entre patrons i jornalers eren constants i per tal d’evitar les pèrdues  en la producció de la taronja i l’arròs, l’alcalde de la Pobla va expedir diversos telegrames urgents demanant ajuda al president del Consell de Ministres, el ministre de Governació i Hisenda i altres autoritats. Dos mesos després arribaren huit guàrdies civils que durant tres dies reforçaren el quarter i ajudaren a aplaçar les protestes dels obrers.
Degut a tot aquest malestar social, a les comarques valencianes anaren produint-se conflictes d’inspiració anarquista i per a frenar-los, des del govern de la nació, es proclamà l’estat de guerra i s’ordenà la persecució dels sindicalistes. És en aquest període convulsiu on s’emmarquen els anomenats fets de 1919, dels que ja parlarem en aquest blog fa uns mesos:

El balanç total fou de 6 morts:
  • Miguel Tormo Sanpascacio de 30 anys.
  • Manuel Moncho Sánchez de 45 anys.
  • Calixto García García de 45 anys.

Aquests 3 moriren la mateixa nit i dos més moriren a l’endemà a causa de les greus ferides:
  • Antonio García Ferrer.
  • Vicente Martínez Rovira.

Més tard morí, el 18 de juliol, morí l’obrer José Ramón Vilaplana Oliver, greument ferit també la nit del dia 8.
Navarro i Sanchis, JL. (2017). La Pobla Llarga: Anotacions per al 700 aniversari.

A través d’aquestes dos imatges podem comprovar les diferents versions que es contaren a través de la premsa.


Gravísimos sucesos en Puebla Larga (10 de Julio de 1919). El Pueblo, p.1.
HEMEROTECA MUNICIPAL DE VALÈNCIA.


Los sucesos de Puebla Larga: cinco muertos, seis heridos graves y varios leves (10 de Julio de 1919). La voz valenciana, p.1.
HEMEROTECA MUNICIPAL DE VALÈNCIA.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

EL SENYORIU DE XIMÉN PÉREZ D’ESPLUGUES

Ximén Pérez Dionís d’Esplugues nasqué cap al 1587 o 1588. Era fill natural de Gaspar Andreu d’Esplugues i de la donzella Tola Aloya, criada de la casa de Gaspar Andreu que segons testimonis, fou forçada i violada pel senyor.
Ximén Pérez va ser legitimat, sent menor d’edat. La seua legitimació tingué lloc el 12 de febrer de 1604 a les corts generals davant del braç militar, que estigué tres dies deliberant sobre l’assumpte. Ximén es va casar amb Violant de Vilanova, la qual va exercir de procuradriu seua, no obstant, aquest matrimoni no va tindre fills.
A principis del 1611, quan el seu germà i senyor de la Pobla, Francesc Joan d’Esplugues estava ja molt malalt, les intrigues per fer-se amb el senyoriu de la Pobla, feia temps que havien començat. Ximén Pérez es trobava lluitant a Flandes quan el 22 de març, l’auditor del Reial Consell, Geroni Lleó, rebutjà la seua possible elecció sabedor de l’existència d’altres dos pretendents. Es tractava de Simeón Alegre i Miquel de Vich. Tant un c…

EL SENYORIU D’ENRIC D’ESPLUGUES I MARCH

Enric d’Esplugues i March nasqué ja ben entrada la primera meitat del segle XVII. Era fill de Francesc March de Velasco i de Catherina Torrelles, filla de Serafina Esplugues. Casà en primer matrimoni amb Gernónima Peñaranda i de la seua unió nasqué Luis.
Forma part dels exèrcits del rei durant huit anys a l’antic estat de Milà. Quan tornà a Espanya, es queixà al rei d’haver consumit part de la seua hisenda en els combats i li sol·licità la concessió de l’hàbit de Montesa i la primera plaça de capità que hi haguera vacant.
A la mort de Gaspar Andreu d’Esplugues, el justícia ordinari de la ciutat de València declarà per sentència que Enric d’Esplugues i March de Torrelles era el legítim descendent dels Esplugues per a ocupar el senyoriu, ja que era nét de Serafina Esplugues.
Blas Villarrasa, fill de Flora i també nét de Serafina, presentà demanda contra Enric March sol·licitant el senyoriu, i encara que per sentència de 27 de febrer del 1655 se li reconeixia la legítima ascendència, no se …

El senyoriu de Gaspar Andreu d’Esplugues, fill

Gaspar Andreu d’Esplugues era el fill natural menut de Gaspar Andreu d’Esplugues. Es desconeix qui era sa mare.
Gaspar Andreu sol·licità al rei la seua legitimació, que li fou concedida el 1626 a les corts de Montsó, però com estava a Itàlia no se li expedí el privilegi, encara que, el 28 de juny del 1640 demanà constància documental. Casà amb Lluïsa Pasqual de Bonanza i no tingué descendència.
El 23 de juliol del 1627, demanà a la Reial Audiència per mig del seu procurador, el notari March Antoni Castillo, participar se en la querella que mantenien Ximén, Simeón i Torrelles, al·legant que tenia més dret que ells per ser fill de Gaspar Andreu. En agost Ximén censurà la intromissió de Gaspar, encara que la ingerència durà poc ja que Gaspar acabà retirant-se al poc de temps.
Molts anys abans de que Gaspar Andreu d’Esplugues, fill, prenguera possessió del senyoriu, participà en la guerra amb França, servint durant vint-i-dos anys en la guerra de Milà i d’Espanya. Succeí al seu germà Ximén a…