Passa al contingut principal

FUNDACIÓ I PRIMERS ANYS DE LA POBLA


Coincidint amb els últims anys de prosperitat europea, bonança econòmica i l’augment demogràfic del Regne de València, Jaume II donà una gran espenta a la colonització de noves terres i l’Església i la noblesa s’adonaren de la importància d’establir nous nuclis de població cristiana en zones de majoria musulmana tant per a la seguretat del territori com per al desenvolupament de l’economia. Fou precisament en aquests temps de pau i bonança, quan l’ardiaca d’Alzira Pere d’Esplugues, aprofità per a sol·licitar al rei la concessió d’unes terres situades entre els termes generals de Xàtiva i Alzira. El 6 de desembre de 1317 va rebre l’autorització reial, per a repoblar les terres concedides i fundar una pobla exercint la seua autoritat penal i civil.
Pel privilegi de Jaume II, Pere d’Esplugues obtenia, i podia deixar als seus successors 40 jovades de terra erma de reialenc, 20 en el terme general d’Alzira i 20 en el terme general de Xàtiva. Una donació molt extensa que se n’eixia del que era habitual en l’època. Sols dos dies després, el 8 de desembre del 1317, el rei amplià a Pere d’Esplugues la donació, afegint-li més jovades de terra. Amb la primitiva donació anava inclòs del dret de fundar un nou senyoriu i una nova població que s’havia d’anomenar Esplugues, i com a lloc d’Esplugues apareix en els primers documents.
Els documents originals de la donació de terres a Pere d’Esplugues només parlen de jovades, o siga un repartiment de terres amb límits artificials que no respectaven, en absolut, les antigues demarcacions musulmanes de districtes castrals, o d’alqueries i rafals. Quan Jaume II li va fer la donació ja no tenia moltes terres que repartir, però els soguejadors sí que degueren tindre en compte la xarxa hidràulica i, sobretot, els caminals existents per delimitar la donació, ja que d’altra manera, Pere d’Esplugues no hagués pogut regar les seues terres ermes i mantenir el lloc d’Esplugues.
Els soguejadors sembla actuaven amb bastant llibertat a l’hora de repartir les terres i utilitzaven la jovada amb mesures distintes segons el tipus de terra i la categoria social del personatge. Tant Jaume I com Jaume II alternaven la jovada de 2,99 Ha. ´s a dir de 29.990 metres quadrats amb la jovada tradicional d’11,37 Ha. És a dir de 113.700 metres quadrats. A l’hora de fer la donació, com en aquest cas es tractava de Pere d’Esplugues se li entregaren 40 jovades i en cas de acceptar la primera mesura, estaríem parlant d’1, 2 quilòmetres quadrats, cosa prou improbable per ser unes dimensions molt reduïdes; per eixe motiu, m’incline a pensar que s’utilitzà la jovada tradicional i aleshores estarien parlant d’una donació de 4, 548 quilometres quadrats.
Mentre Pere d’Esplugues fou senyor, el terme de la Pobla es reduí a les inicials 40 jovades més les afegides dos dies després, que no formaven un tot homogeni, ja que entre elles hi havien parcel·les d’altres propietaris de l’Horta de Cent de la vila d’Alzira i també terres ermes de reialenc. Es desconeixien els límits exactes d’aquest primitiu terme, el que sí està clar és que al mig de les terres s’alçava el monticle del Sicano, que servia de separació entre els termes generals de Xàtiva i Alzira, i que les terres les travessava el Camí Reial o Camí Major, antiga via Augusta. També està clar que els límits del terme primitiu no són els que figuren en la renovació de privilegis del rei Pere a Jaume d’Esplugues el 1348, perquè en aquesta data ja s’havien afegit les alqueries que el nou senyor havia heretat.
Probablement la Via Augusta, que venia de Carcaixent i travessava el terme cap a Xàtiva tenia que pujar i baixar el monticle del Sicano, cosa que no suposava cap problema ja que la pendent del monticle seria com a molt d’entre 5 i 6 graus. No era molt estrany trobar antigues vies romanes amb 10, 15 i fins i tot 25 graus de pendent, encara que aquests últims casos no són molt habituals. En la guerra de la Unió queda patent que l’antic Camí Reial encara passava per davant de la torre de la casa senyorial.
En aquest terme Pere d’Esplugues volgué crear una pobla, una de les nombroses pobles que proliferaven a finals del XIII i principis del XIV. Les pobles eren poblats nous que es denominaren així per a distingir-los d’altres llocs que havien sigut repoblats, és a dir que ja existien abans. La creació d’aquest nou senyoriu seria la base de la Casa d’Esplugues, encara que els futurs senyors anteposarien sempre els seus interessos personals als de la Casa. La nova fundació degué reportar-li a Pere d’Esplugues bastants maldecaps i li suposà sens dubte una forta càrrega econòmica, ja que segons diu ell mateix li costà...mols treballs i despeses i vigílies..., perquè és de suposar que el rei va rebre la compensació econòmica corresponent per estar la Fundació en terreny de reialenc, i les ciutats de Xàtiva i d’Alzira exigiren també els impostos corresponents per estar situada dins dels seus termes generals. A banda cal afegir les despeses per l’alçament d’edificis de nova planta i la construcció del castell per a la seua residència malgrat fóra estacional.
Pere d’Esplugues començà la construcció de les primeres cases probablement en 1317 als peus del monticle del Sicano en un lloc que no havia sigut mai habitat  i on, sols en temps de guerra, els caminants havent sigut assaltants, robats i fins i tot morts. Probablement de manera simultània començà l’edificació de la seua casa que situà dalt del Sicano, entre els termes generals d’Alzira i Xàtiva i des d’on dominava la Pobla i el Camí Reial. Se li coneixeria amb el nom de El Castell que, junt al poble, s’alçà a la partida anomenada Lo Promuciat o Remull. El lloc d’Esplugues amb tots els seus drets, terme i pertinències serviria de base a la Casa d’Esplugues i d’aval per al pagament de l’almoina de la Seu que el senyor estava obligat a fer.
Encara que el testament no menciona per a res la qüestió de l’aigua, tot al contrari, deixa ben clar que ha construït el Castell i el lloc d’Esplugues en les muntanyes  vertaders deserts de secà, és evident que la construcció de les primeres cases comportava la necessitat d’abastiment d’aigua, problema que Pere d’Esplugues tindria ja resolt a l’hora de començar a construir el poble.
Quan Pere d’Esplugues fundà la Pobla, València tenia aproximadament uns 30.000 habitants, Alzira uns 6.000 i Xàtiva uns 14.000. les tres viles tenien cada una els seus termes generals i particulars. Els demes pobles de la contornada eres molt més menuts: Carcaixent, de fundació anterior a l’època musulmana, tenia el 1266,60 cases i uns 250 veïns, Rafelguaraf d’origen musulmà, Tossalet i Berfull tenien tots res en el segle XIII, 350 habitants i uns 75 veïns. Castelló, en el seu primer cens elaborat el 1510, tenia unes 90 cases i poc més de 500 habitants, Manuel, anterior a l’època musulmana, l’Ènova, de fundació probablement romana, Alberic, Benivaire, Benimacli, probablement d’origen romà i Ternils tenien tots pocs habitants.
Inicialment la pobla creada no tenia un nom que la designara específicament, simplement se la coneixia com la pobla de l’honrat Pere d’Esplugues, a pobla d’Esplugues, o lloc d’Esplugues i, com que aquest era ardiaca d’Alzira, també se la coneixia com la pobla de l’Ardiaca. En el testament de Pere d’Esplugues apareix com a Lloc d’Esplugues de Torreformosa i així es troba també en la partició dels termes del 1323, on alterna també amb el nom d’alqueria de Vilaformosa. Pense que en un primer moment a la torre se l’anomenà amb l’adjectiu de formosa perquè estava en construcció, era nova i bonica i per extensió, tal com es feia en l’antic sistema castral de l’època islàmica, passà a anomenar-se Vilaformosa, al poble, que també estava construint-se als seus peus. Amb el pas dels anys dit qualificatiu acabà desapareixent dels documents.
 No se sap exactament quants colons es posaren a viure inicialment a la Pobla. En un principi per a fundar un lloc no feia falta un nombre mínim de veïns i a més a més encara faltaven dotze anys per a la jurisdicció alfonsina que obligava a tindre un mínim de quinze cases de cristians casats per a crear un senyoriu. El fur aplicat a les 40 jovades entregades a Pere d’Esplugues pogué ser tant el de València com el d’Aragó, malgrat que Pere d’Esplugues no era aragonés sinó Valencià, i el fet de que Esplugues  estiguera present en les Corts del 1319, suposava que acceptava la jurisdicció alfonsina i que per tant en eixe any la Pobla tenia com a mínim quinze caps de família. La nova jurisdicció incloïa de facte els furs de València, que estigueren vigents fins el 1707 en que ens foren imposades les lleis castellanes.
La majoria dels colons que aplegaren a la Pobla eren catalanoparlants i provenien sobretot de Catalunya i València, però sembla que la repoblació no fou tan ràpida com Pere d’Esplugues havia pensat, sinó més bé al contrari, i per a facilitar la vinguda de nous colons, llegà en el seu testament 100 sous per a que es pogueren casar les òrfenes del lloc i 2.000 per a construir noves cases. Els nous colons instal·lats a la Pobla portaren les seues famílies, les seues costums i nous conreus, que canviaren el paisatge.
En quan es feren les primeres cases i el poble anà prenent forma els primitius colons anaren prenent consciència de la seua identitat que englobava tant el  poble d’Esplugues com el seu terme. Açò es traduí en continues conflictes entre els pobletans i els habitants de les poblacions veïnes, especialment amb Alzira. El principal conflicte es produí per qüestió de pasturatges, ja que els veïns d’Alzira portaven el seu ramat a les terres de Pere d’Esplugues, perquè les considerava seues al estar situades al terme general d’Alzira. Pel mateix motiu la Pobla estava obligada a pagar el tribut reial de la peita i contribuir en les despeses del murs i valls de la vila d’Alzira, a més de tenir l’obligació d’acatar les seues lleis i ordenances i no posar entrebancs als veïns de la vila i llocs de la seua contribució.
Per altra part també hi havia conflictes per pasturatge, entre els pobletans i els propietaris de les parcel·les intercalades dins de les terres de la Pobla. Tres anys després de la fundació del poble, el 20 de maig del 1320, Pere d’Esplugues es veié obligat a signar una Carta de Concòrdia, amb les autoritats de la vila d’Algezira. En ella reconeixia el dret dels propietaris de les parcel·les intercalades a tindre-les, com sempre les havien tingut, franques i lliures. I les terres que havia rebut del rei, i que per tant eren i són de reialenc, continuaren sent utilitzades a us i costum dels veïns d’Alzira, com sempre havien fet, o siga pasturant els seus ramats, fent calç, agafant pedres o llenya, etc.
Pere d’Esplugues es comprometé davant els jurats d’Alzira a que les vint jovades de terra que tenia dins del terme general d’Alzira seguiren com a empriu per a sempre... Per tant no es faça venda ni donació alguna de l’herba per la meua part o la dels meus de les dites terres de reialenc, sinó que els dits veïns (Alzira) puguen utilitzar-lo amb els seus ramats sempre franca i lliurement..
La carta de concòrdia estigué vigent mentre visqué Pere d’Esplugues, després de la seua mort no es tingué en compte per a res i els successius senyors s’encarregaren de que totes les parcel·les intercalades passaren a formar part del terme de la Pobla i que les jovades rebudes per Pere d’Esplugues deixaren d’utilitzar-se franca i lliurement pels veïns d’Alzira. A Alzira no li fou fàcil renunciar als privilegis que tenia al sud del seu terme general i a principis del segle XVI encara insistia en reclamar el dret. Finalment acabaren desistint i acceptant que la Pobla tenia terme propi i diferenciat del d’Alzira.
En la partició dels termes generals d’Alzira i Xàtiva ocorreguda el 1323, la Pobla fou un actor involuntari. Jaume I ja havia decidit en el seu temps quins eren els termes generals d’Alzira i de Xàtiva i 73 anys després, amb constants modificacions, les dues poblacions no tenien massa clar per on delimitaven els seus termes generals. De manera que el 1323 es tingué que fer una nova delimitació que passava inevitablement pel lloc d’Esplugues i el seu terme.
En la primera delimitació feta el 2 d’agost del 1249, Jaume I va delimitar el terme general d’Alzira, i el 15 d’agost del 1250 va delimitar el terme general de Xàtiva.
És evident que no apareix Torrefermosa com a fita separadora, perquè encara no estava construïda. De totes maneres, encara que haguera existit la seua importància estratègica era irrellevant, perquè formava part de la  casa senyorial, i Jaume I per a separar els termes generals, utilitzava com a fites termes d’altres viles i llocs.
En el document del 1323, que tracta d’un conflicte local entre Alzira i Xàtiva sí que apareix la Torreformosa com a referència, malgrat que fins a eixe moment el referent per a delimitar els termes havia sigut una creu de termes situada al molló del Sicano, com així ho afirma Quintavall quan parla de la Torre Formosa al dir que allí solia estar una creu, creu, que mirava cap als tossals rojos que hi havia prop del Camí Reial i que ja havia desaparegut el 1323.
El 29 de juny del 1323 Enric de Quintavall acudí a l’alqueria de Vilaformosa de Pere d’Esplugues, la Pobla, per a fer de jutge i encarregar-se de vore personalment per on anava el límit dels termes generals. Per part d’Alzira es presentaren Joan Galindo i en Pere (illegible) que acompanyats pels representants de la vila de Xàtiva, els jurats Bernat Sans i Macià Carbonell, el veí i conseller Bernat Ferrer, a més d’alguns nobles i personalitats destacades, li presentaren una carta del rei.
Tant Alzira com Xàtiva exposaren les seues raons i versions i replicaren els arguments de la part contrària presentant antigues cartes, escriptures i processos.
Enric de Quintavall, assessorat per Jaume d’Artés, dictà sentència corroborant que Torrefermosa servia de límit entre els dos termes generals.
En l’actualitat la delimitació feta per Quintavall resulta confusa. Ell parla de dos tossals que hi havia al molló del Sicano, d’allí, en línia recta, el límit amb Alzira continuaria cap al Puig Gros, Puig de la Garrofera, que sí estan localitzats, i d’allí a unes roques, possiblement de la Serratella, on n’hi havia una senyal de la Creu. Des d’aquesta línia, aigües caigudes cap Alzira, serien terme general d’Alzira i aigües caigudes cap a Xàtiva serien terme general de Xàtiva.
Quintavall manà, de forma prioritària, fer i col·locar una nova creu prop de la Torreformosa i ficar els mollons corresponents per a separar els termes en els tossals del Sicano, en el Puig Gros, en el Puig de la Garrofera i en la suposada senyal de Creu de la Serratella.
La nova creu, situada al costat de la Torreformosa fou col·locada possiblement el 1324.
Com a testimonis de la delimitació dels termes estigueren presents Pere d’Esplugues, com a ardiaca d’Alzira, Pere Sanxis i n’Arnau de Salesnoves, preveres de l’església de Ternils, Ramon del Puig home de confiança de Jacme d’Artés i Ramon Ivium de Cogullada. Com a notari públic de València actuà Bertomeu de Fraga.
Huit anys després de fundar la Pobla, Pere d’Esplugues va rebre el consentiment del bisbe de València Raimon de Gaston i del rector de Ternils, que quedaria dins dels límits de l’ardiaconat d’Alzira. Era l’11 de maig del 1325 i la creació de la parròquia suposaria un fet de primera magnitud per al lloc d’Esplugues perquè serviria de nexe d’unió entre els pobletans a l’aportar-los la cohesió necessària per a sentir-se un poble diferenciat i no un simple raval d’Alzira.
La fundació de la parròquia suposà un augment de la població i en conseqüència un increment en la recaptació del delme i les primícies que xocà frontalment amb els interessos de la parròquia de Ternils, que perdia part del seu territori parroquial i per tant, part de les seues rendes. I és que la parròquia de Ternils tenia un territori bastant extens que comprenia també el lloc de la Pobla i es que, des de la fundació del lloc d’Esplugues, els veïns havien acudit a l’església de Ternils a satisfer les seues necessitats religioses a canvi de pagar els corresponents tributs, i ara el rector de Ternils, Pere de Covilada, no estava per la llavor de perdre privilegis. Açò provocà un conflicte entre Ternils i la recent creada parròquia de la Pobla que es resolgué quan s’aplegà a un acord entre el bisbe Raimon Gaston, Pere d’Esplugues i el rector de Ternils, en el que se li concedia a aquest últim, mentre visqués, les rendes i oblacions de la nova parròquia. A la mort de Covilada les rendes passarien directament als rectors de la Pobla. Els acords foren arreplegats en el document sobre la creació de la parròquia, segellat pels tres l’11 de  maig del 1325. En el mateix document també es dona permís per a nomenar un capellà a perpetuïtat, que residirà a la Pobla, i que tindrà l’obligació de celebrar misses, administrar els sagraments, soterrar els difunts n el cementeri parroquial o fossar, situat a la part posterior de l´església i, tindre cura de les ànimes dels pobletans que, per la seua part, tindran l’obligació de pagar al rector la primícia per sosteniment de les despeses parroquials i faran donatius, voluntaris en algunes ocasions, com ara en les ofrenes o en l’administració dels sagraments. Amb allò recaptat, també es pagaran els salaris dels rectors i dels seus ajudants. Segons José Hinojosa, els rectors foren per regla genera en tot el Regne persones bastant incultes i no massa dignes d’ostentar tal càrrec, ja que aleshores la majoria no sabien fer sermons mitjanament acceptables i per tant no solien predicar. També intervenien en actes solemnes com el baptisme, el matrimoni o els soterraments, i beneïen les collites.
Les despeses per a la construcció del nou temple foren sufragades, en principi per Pere d’Esplugues i pel bisbe de València que es comprometeren a posar tres-cents sous anuals mentre visqués el rector de Ternils. A la seua mort les despeses correrien a càrrec dels distints rectors, que s’encarregarien del cobrament de la primícia. Però els senyors veieren prompte que la primícia era una bona font  de finançament per als seus interessos particulars i prompte, passaren ells a recaptar-la, a nomenar als rectors i a imposar la seua voluntat,
El temple estigué dedicat des del principi a Sant Pere per pròpia decisió del Fundador que ordenà que la seua santificació es fera amb l’oportuna solemnitat. Fou un punt de referència i lloc de reunió per al consell de la universitat, que posteriorment es congregaria a la seua portalada per a celebrar assemblees.
En els plans de Pere d’Esplugues entrava també la construcció d’un hospital que no arribà a materialitzar-se.

Amb Pere el Cerimoniós, nét de Jaume II, començà una greu crisi econòmica i el nou rei, contrari a la política del seu avi, va prohibir en les Corts del 1336 que es donarà a ningú, cap part dels termes generals de Xàtiva i d’Alzira, entre altres termes afectats. Així doncs, només vint anys més tard que s’hagés demanat la concessió de terres, la Pobla no haguera existit.


Navarro i Sanchis, JL. (2017). La Pobla Llarga: Anotacions per al 700 aniversari. 

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

EL SENYORIU DE XIMÉN PÉREZ D’ESPLUGUES

Ximén Pérez Dionís d’Esplugues nasqué cap al 1587 o 1588. Era fill natural de Gaspar Andreu d’Esplugues i de la donzella Tola Aloya, criada de la casa de Gaspar Andreu que segons testimonis, fou forçada i violada pel senyor.
Ximén Pérez va ser legitimat, sent menor d’edat. La seua legitimació tingué lloc el 12 de febrer de 1604 a les corts generals davant del braç militar, que estigué tres dies deliberant sobre l’assumpte. Ximén es va casar amb Violant de Vilanova, la qual va exercir de procuradriu seua, no obstant, aquest matrimoni no va tindre fills.
A principis del 1611, quan el seu germà i senyor de la Pobla, Francesc Joan d’Esplugues estava ja molt malalt, les intrigues per fer-se amb el senyoriu de la Pobla, feia temps que havien començat. Ximén Pérez es trobava lluitant a Flandes quan el 22 de març, l’auditor del Reial Consell, Geroni Lleó, rebutjà la seua possible elecció sabedor de l’existència d’altres dos pretendents. Es tractava de Simeón Alegre i Miquel de Vich. Tant un c…

EL SENYORIU D’ENRIC D’ESPLUGUES I MARCH

Enric d’Esplugues i March nasqué ja ben entrada la primera meitat del segle XVII. Era fill de Francesc March de Velasco i de Catherina Torrelles, filla de Serafina Esplugues. Casà en primer matrimoni amb Gernónima Peñaranda i de la seua unió nasqué Luis.
Forma part dels exèrcits del rei durant huit anys a l’antic estat de Milà. Quan tornà a Espanya, es queixà al rei d’haver consumit part de la seua hisenda en els combats i li sol·licità la concessió de l’hàbit de Montesa i la primera plaça de capità que hi haguera vacant.
A la mort de Gaspar Andreu d’Esplugues, el justícia ordinari de la ciutat de València declarà per sentència que Enric d’Esplugues i March de Torrelles era el legítim descendent dels Esplugues per a ocupar el senyoriu, ja que era nét de Serafina Esplugues.
Blas Villarrasa, fill de Flora i també nét de Serafina, presentà demanda contra Enric March sol·licitant el senyoriu, i encara que per sentència de 27 de febrer del 1655 se li reconeixia la legítima ascendència, no se …

El senyoriu de Gaspar Andreu d’Esplugues, fill

Gaspar Andreu d’Esplugues era el fill natural menut de Gaspar Andreu d’Esplugues. Es desconeix qui era sa mare.
Gaspar Andreu sol·licità al rei la seua legitimació, que li fou concedida el 1626 a les corts de Montsó, però com estava a Itàlia no se li expedí el privilegi, encara que, el 28 de juny del 1640 demanà constància documental. Casà amb Lluïsa Pasqual de Bonanza i no tingué descendència.
El 23 de juliol del 1627, demanà a la Reial Audiència per mig del seu procurador, el notari March Antoni Castillo, participar se en la querella que mantenien Ximén, Simeón i Torrelles, al·legant que tenia més dret que ells per ser fill de Gaspar Andreu. En agost Ximén censurà la intromissió de Gaspar, encara que la ingerència durà poc ja que Gaspar acabà retirant-se al poc de temps.
Molts anys abans de que Gaspar Andreu d’Esplugues, fill, prenguera possessió del senyoriu, participà en la guerra amb França, servint durant vint-i-dos anys en la guerra de Milà i d’Espanya. Succeí al seu germà Ximén a…