Coincidint amb els últims
anys de prosperitat europea, bonança econòmica i l’augment demogràfic del Regne
de València, Jaume II donà una gran espenta a la colonització de noves terres i
l’Església i la noblesa s’adonaren de la importància d’establir nous nuclis de
població cristiana en zones de majoria musulmana tant per a la seguretat del
territori com per al desenvolupament de l’economia. Fou precisament en aquests
temps de pau i bonança, quan l’ardiaca d’Alzira Pere d’Esplugues, aprofità per
a sol·licitar al rei la concessió d’unes terres situades entre els termes
generals de Xàtiva i Alzira. El 6 de desembre de 1317 va rebre l’autorització
reial, per a repoblar les terres concedides i fundar una pobla exercint la seua
autoritat penal i civil.
Pel privilegi de Jaume II,
Pere d’Esplugues obtenia, i podia deixar als seus successors 40 jovades de
terra erma de reialenc, 20 en el terme general d’Alzira i 20 en el terme
general de Xàtiva. Una donació molt extensa que se n’eixia del que era habitual
en l’època. Sols dos dies després, el 8 de desembre del 1317, el rei amplià a
Pere d’Esplugues la donació, afegint-li més jovades de terra. Amb la primitiva
donació anava inclòs del dret de fundar un nou senyoriu i una nova població que
s’havia d’anomenar Esplugues, i com a lloc d’Esplugues apareix en els primers
documents.
Els documents originals de
la donació de terres a Pere d’Esplugues només parlen de jovades, o siga un
repartiment de terres amb límits artificials que no respectaven, en absolut,
les antigues demarcacions musulmanes de districtes castrals, o d’alqueries i
rafals. Quan Jaume II li va fer la donació ja no tenia moltes terres que
repartir, però els soguejadors sí que degueren tindre en compte la xarxa hidràulica
i, sobretot, els caminals existents per delimitar la donació, ja que d’altra
manera, Pere d’Esplugues no hagués pogut regar les seues terres ermes i
mantenir el lloc d’Esplugues.
Els soguejadors sembla
actuaven amb bastant llibertat a l’hora de repartir les terres i utilitzaven la
jovada amb mesures distintes segons el tipus de terra i la categoria social del
personatge. Tant Jaume I com Jaume II alternaven la jovada de 2,99 Ha. ´s a dir
de 29.990 metres quadrats amb la jovada tradicional d’11,37 Ha. És a dir de
113.700 metres quadrats. A l’hora de fer la donació, com en aquest cas es
tractava de Pere d’Esplugues se li entregaren 40 jovades i en cas de acceptar
la primera mesura, estaríem parlant d’1, 2 quilòmetres quadrats, cosa prou
improbable per ser unes dimensions molt reduïdes; per eixe motiu, m’incline a
pensar que s’utilitzà la jovada tradicional i aleshores estarien parlant d’una
donació de 4, 548 quilometres quadrats.
Mentre Pere d’Esplugues fou
senyor, el terme de la Pobla es reduí a les inicials 40 jovades més les
afegides dos dies després, que no formaven un tot homogeni, ja que entre elles
hi havien parcel·les d’altres propietaris de l’Horta de Cent de la vila
d’Alzira i també terres ermes de reialenc. Es desconeixien els límits exactes d’aquest
primitiu terme, el que sí està clar és que al mig de les terres s’alçava el
monticle del Sicano, que servia de separació entre els termes generals de
Xàtiva i Alzira, i que les terres les travessava el Camí Reial o Camí Major,
antiga via Augusta. També està clar que els límits del terme primitiu no són
els que figuren en la renovació de privilegis del rei Pere a Jaume d’Esplugues
el 1348, perquè en aquesta data ja s’havien afegit les alqueries que el nou
senyor havia heretat.
Probablement la Via Augusta,
que venia de Carcaixent i travessava el terme cap a Xàtiva tenia que pujar i
baixar el monticle del Sicano, cosa que no suposava cap problema ja que la
pendent del monticle seria com a molt d’entre 5 i 6 graus. No era molt estrany
trobar antigues vies romanes amb 10, 15 i fins i tot 25 graus de pendent,
encara que aquests últims casos no són molt habituals. En la guerra de la Unió
queda patent que l’antic Camí Reial encara passava per davant de la torre de la
casa senyorial.
En aquest terme Pere d’Esplugues
volgué crear una pobla, una de les nombroses pobles que proliferaven a finals del XIII i principis del XIV. Les
pobles eren poblats nous que es denominaren així per a distingir-los d’altres
llocs que havien sigut repoblats, és a dir que ja existien abans. La creació
d’aquest nou senyoriu seria la base de la Casa d’Esplugues, encara que els
futurs senyors anteposarien sempre els seus interessos personals als de la
Casa. La nova fundació degué reportar-li a Pere d’Esplugues bastants maldecaps
i li suposà sens dubte una forta càrrega econòmica, ja que segons diu ell
mateix li costà...mols treballs i
despeses i vigílies..., perquè és de suposar que el rei va rebre la
compensació econòmica corresponent per estar la Fundació en terreny de
reialenc, i les ciutats de Xàtiva i d’Alzira exigiren també els impostos
corresponents per estar situada dins dels seus termes generals. A banda cal
afegir les despeses per l’alçament d’edificis de nova planta i la construcció
del castell per a la seua residència malgrat fóra estacional.
Pere d’Esplugues començà la
construcció de les primeres cases probablement en 1317 als peus del monticle
del Sicano en un lloc que no havia sigut mai habitat i on, sols en temps de guerra, els caminants
havent sigut assaltants, robats i fins i tot morts. Probablement de manera
simultània començà l’edificació de la seua casa que situà dalt del Sicano,
entre els termes generals d’Alzira i Xàtiva i des d’on dominava la Pobla i el
Camí Reial. Se li coneixeria amb el nom de El Castell que, junt al poble,
s’alçà a la partida anomenada Lo
Promuciat o Remull. El lloc d’Esplugues amb tots els seus drets, terme i
pertinències serviria de base a la Casa d’Esplugues i d’aval per al pagament de
l’almoina de la Seu que el senyor estava obligat a fer.
Encara que el testament no
menciona per a res la qüestió de l’aigua, tot al contrari, deixa ben clar que
ha construït el Castell i el lloc d’Esplugues en les muntanyes vertaders
deserts de secà, és evident que la construcció de les primeres cases
comportava la necessitat d’abastiment d’aigua, problema que Pere d’Esplugues
tindria ja resolt a l’hora de començar a construir el poble.
Quan Pere d’Esplugues fundà
la Pobla, València tenia aproximadament uns 30.000 habitants, Alzira uns 6.000
i Xàtiva uns 14.000. les tres viles tenien cada una els seus termes generals i
particulars. Els demes pobles de la contornada eres molt més menuts:
Carcaixent, de fundació anterior a l’època musulmana, tenia el 1266,60 cases i
uns 250 veïns, Rafelguaraf d’origen musulmà, Tossalet i Berfull tenien tots res
en el segle XIII, 350 habitants i uns 75 veïns. Castelló, en el seu primer cens
elaborat el 1510, tenia unes 90 cases i poc més de 500 habitants, Manuel,
anterior a l’època musulmana, l’Ènova, de fundació probablement romana, Alberic,
Benivaire, Benimacli, probablement d’origen romà i Ternils tenien tots pocs
habitants.
Inicialment la pobla creada
no tenia un nom que la designara específicament, simplement se la coneixia com la pobla de l’honrat Pere d’Esplugues, a
pobla d’Esplugues, o lloc d’Esplugues i, com que aquest era ardiaca
d’Alzira, també se la coneixia com la
pobla de l’Ardiaca. En el testament de Pere d’Esplugues apareix com a Lloc
d’Esplugues de Torreformosa i així es troba també en la partició dels termes
del 1323, on alterna també amb el nom d’alqueria de Vilaformosa. Pense que en
un primer moment a la torre se l’anomenà amb l’adjectiu de formosa perquè
estava en construcció, era nova i bonica i per extensió, tal com es feia en
l’antic sistema castral de l’època islàmica, passà a anomenar-se Vilaformosa,
al poble, que també estava construint-se als seus peus. Amb el pas dels anys
dit qualificatiu acabà desapareixent dels documents.
No se sap exactament quants colons es posaren
a viure inicialment a la Pobla. En un principi per a fundar un lloc no feia
falta un nombre mínim de veïns i a més a més encara faltaven dotze anys per a
la jurisdicció alfonsina que obligava a tindre un mínim de quinze cases de
cristians casats per a crear un senyoriu. El fur aplicat a les 40 jovades
entregades a Pere d’Esplugues pogué ser tant el de València com el d’Aragó,
malgrat que Pere d’Esplugues no era aragonés sinó Valencià, i el fet de que
Esplugues estiguera present en les Corts
del 1319, suposava que acceptava la jurisdicció alfonsina i que per tant en
eixe any la Pobla tenia com a mínim quinze caps de família. La nova jurisdicció
incloïa de facte els furs de València, que estigueren vigents fins el 1707 en
que ens foren imposades les lleis castellanes.
La majoria dels colons que aplegaren
a la Pobla eren catalanoparlants i provenien sobretot de Catalunya i València,
però sembla que la repoblació no fou tan ràpida com Pere d’Esplugues havia
pensat, sinó més bé al contrari, i per a facilitar la vinguda de nous colons,
llegà en el seu testament 100 sous per a que es pogueren casar les òrfenes del
lloc i 2.000 per a construir noves cases. Els nous colons instal·lats a la
Pobla portaren les seues famílies, les seues costums i nous conreus, que
canviaren el paisatge.
En quan es feren les primeres
cases i el poble anà prenent forma els primitius colons anaren prenent
consciència de la seua identitat que englobava tant el poble d’Esplugues com el seu terme. Açò es
traduí en continues conflictes entre els pobletans i els habitants de les poblacions
veïnes, especialment amb Alzira. El principal conflicte es produí per qüestió
de pasturatges, ja que els veïns d’Alzira portaven el seu ramat a les terres de
Pere d’Esplugues, perquè les considerava seues al estar situades al terme
general d’Alzira. Pel mateix motiu la Pobla estava obligada a pagar el tribut
reial de la peita i contribuir en les despeses del murs i valls de la vila
d’Alzira, a més de tenir l’obligació d’acatar les seues lleis i ordenances i no
posar entrebancs als veïns de la vila i llocs de la seua contribució.
Per altra part també hi
havia conflictes per pasturatge, entre els pobletans i els propietaris de les
parcel·les intercalades dins de les terres de la Pobla. Tres anys després de la
fundació del poble, el 20 de maig del 1320, Pere d’Esplugues es veié obligat a
signar una Carta de Concòrdia, amb les autoritats de la vila d’Algezira. En
ella reconeixia el dret dels propietaris de les parcel·les intercalades a
tindre-les, com sempre les havien tingut, franques i lliures. I les terres que
havia rebut del rei, i que per tant eren
i són de reialenc, continuaren sent utilitzades a us i costum dels veïns
d’Alzira, com sempre havien fet, o siga pasturant els seus ramats, fent calç,
agafant pedres o llenya, etc.
Pere d’Esplugues es
comprometé davant els jurats d’Alzira a que les vint jovades de terra que tenia
dins del terme general d’Alzira seguiren com a empriu per a sempre... Per tant no es faça venda ni donació alguna
de l’herba per la meua part o la dels meus de les dites terres de reialenc,
sinó que els dits veïns (Alzira) puguen utilitzar-lo amb els seus ramats sempre
franca i lliurement..
La carta de concòrdia
estigué vigent mentre visqué Pere d’Esplugues, després de la seua mort no es
tingué en compte per a res i els successius senyors s’encarregaren de que totes
les parcel·les intercalades passaren a formar part del terme de la Pobla i que
les jovades rebudes per Pere d’Esplugues deixaren d’utilitzar-se franca i
lliurement pels veïns d’Alzira. A Alzira no li fou fàcil renunciar als
privilegis que tenia al sud del seu terme general i a principis del segle XVI
encara insistia en reclamar el dret. Finalment acabaren desistint i acceptant
que la Pobla tenia terme propi i diferenciat del d’Alzira.
En la partició dels termes
generals d’Alzira i Xàtiva ocorreguda el 1323, la Pobla fou un actor
involuntari. Jaume I ja havia decidit en el seu temps quins eren els termes
generals d’Alzira i de Xàtiva i 73 anys després, amb constants modificacions,
les dues poblacions no tenien massa clar per on delimitaven els seus termes
generals. De manera que el 1323 es tingué que fer una nova delimitació que
passava inevitablement pel lloc d’Esplugues i el seu terme.
En la primera delimitació
feta el 2 d’agost del 1249, Jaume I va delimitar el terme general d’Alzira, i
el 15 d’agost del 1250 va delimitar el terme general de Xàtiva.
És evident que no apareix
Torrefermosa com a fita separadora, perquè encara no estava construïda. De
totes maneres, encara que haguera existit la seua importància estratègica era
irrellevant, perquè formava part de la
casa senyorial, i Jaume I per a separar els termes generals, utilitzava
com a fites termes d’altres viles i llocs.
En el document del 1323, que
tracta d’un conflicte local entre Alzira i Xàtiva sí que apareix la
Torreformosa com a referència, malgrat que fins a eixe moment el referent per a
delimitar els termes havia sigut una creu de termes situada al molló del
Sicano, com així ho afirma Quintavall quan parla de la Torre Formosa al dir que
allí solia estar una creu, creu, que
mirava cap als tossals rojos que hi havia prop del Camí Reial i que ja havia
desaparegut el 1323.
El 29 de juny del 1323 Enric
de Quintavall acudí a l’alqueria de Vilaformosa de Pere d’Esplugues, la Pobla,
per a fer de jutge i encarregar-se de vore personalment per on anava el límit
dels termes generals. Per part d’Alzira es presentaren Joan Galindo i en Pere
(illegible) que acompanyats pels representants de la vila de Xàtiva, els jurats
Bernat Sans i Macià Carbonell, el veí i conseller Bernat Ferrer, a més d’alguns
nobles i personalitats destacades, li presentaren una carta del rei.
Tant Alzira com Xàtiva
exposaren les seues raons i versions i replicaren els arguments de la part
contrària presentant antigues cartes, escriptures i processos.
Enric de Quintavall,
assessorat per Jaume d’Artés, dictà sentència corroborant que Torrefermosa
servia de límit entre els dos termes generals.
En l’actualitat la
delimitació feta per Quintavall resulta confusa. Ell parla de dos tossals que
hi havia al molló del Sicano, d’allí, en línia recta, el límit amb Alzira
continuaria cap al Puig Gros, Puig de la Garrofera, que sí estan localitzats, i
d’allí a unes roques, possiblement de la Serratella, on n’hi havia una senyal
de la Creu. Des d’aquesta línia, aigües caigudes cap Alzira, serien terme
general d’Alzira i aigües caigudes cap a Xàtiva serien terme general de Xàtiva.
Quintavall manà, de forma
prioritària, fer i col·locar una nova creu prop de la Torreformosa i ficar els
mollons corresponents per a separar els termes en els tossals del Sicano, en el
Puig Gros, en el Puig de la Garrofera i en la suposada senyal de Creu de la
Serratella.
La nova creu, situada al
costat de la Torreformosa fou col·locada possiblement el 1324.
Com a testimonis de la
delimitació dels termes estigueren presents Pere d’Esplugues, com a ardiaca
d’Alzira, Pere Sanxis i n’Arnau de Salesnoves, preveres de l’església de
Ternils, Ramon del Puig home de confiança de Jacme d’Artés i Ramon Ivium de
Cogullada. Com a notari públic de València actuà Bertomeu de Fraga.
Huit anys després de fundar
la Pobla, Pere d’Esplugues va rebre el consentiment del bisbe de València
Raimon de Gaston i del rector de Ternils, que quedaria dins dels límits de
l’ardiaconat d’Alzira. Era l’11 de maig del 1325 i la creació de la parròquia
suposaria un fet de primera magnitud per al lloc d’Esplugues perquè serviria de
nexe d’unió entre els pobletans a l’aportar-los la cohesió necessària per a
sentir-se un poble diferenciat i no un simple raval d’Alzira.
La fundació de la parròquia
suposà un augment de la població i en conseqüència un increment en la
recaptació del delme i les primícies que xocà frontalment amb els interessos de
la parròquia de Ternils, que perdia part del seu territori parroquial i per
tant, part de les seues rendes. I és que la parròquia de Ternils tenia un
territori bastant extens que comprenia també el lloc de la Pobla i es que, des
de la fundació del lloc d’Esplugues, els veïns havien acudit a l’església de
Ternils a satisfer les seues necessitats religioses a canvi de pagar els
corresponents tributs, i ara el rector de Ternils, Pere de Covilada, no estava
per la llavor de perdre privilegis. Açò provocà un conflicte entre Ternils i la
recent creada parròquia de la Pobla que es resolgué quan s’aplegà a un acord
entre el bisbe Raimon Gaston, Pere d’Esplugues i el rector de Ternils, en el
que se li concedia a aquest últim, mentre visqués, les rendes i oblacions de la
nova parròquia. A la mort de Covilada les rendes passarien directament als
rectors de la Pobla. Els acords foren arreplegats en el document sobre la
creació de la parròquia, segellat pels tres l’11 de maig del 1325. En el mateix document també es
dona permís per a nomenar un capellà a perpetuïtat, que residirà a la Pobla, i
que tindrà l’obligació de celebrar misses, administrar els sagraments, soterrar
els difunts n el cementeri parroquial o fossar, situat a la part posterior de
l´església i, tindre cura de les ànimes dels pobletans que, per la seua part,
tindran l’obligació de pagar al rector la primícia per sosteniment de les
despeses parroquials i faran donatius, voluntaris en algunes ocasions, com ara
en les ofrenes o en l’administració dels sagraments. Amb allò recaptat, també
es pagaran els salaris dels rectors i dels seus ajudants. Segons José Hinojosa,
els rectors foren per regla genera en tot el Regne persones bastant incultes i
no massa dignes d’ostentar tal càrrec, ja que aleshores la majoria no sabien
fer sermons mitjanament acceptables i per tant no solien predicar. També
intervenien en actes solemnes com el baptisme, el matrimoni o els soterraments,
i beneïen les collites.
Les despeses per a la
construcció del nou temple foren sufragades, en principi per Pere d’Esplugues i
pel bisbe de València que es comprometeren a posar tres-cents sous anuals
mentre visqués el rector de Ternils. A la seua mort les despeses correrien a
càrrec dels distints rectors, que s’encarregarien del cobrament de la primícia.
Però els senyors veieren prompte que la primícia era una bona font de finançament per als seus interessos
particulars i prompte, passaren ells a recaptar-la, a nomenar als rectors i a
imposar la seua voluntat,
El temple estigué dedicat
des del principi a Sant Pere per pròpia decisió del Fundador que ordenà que la
seua santificació es fera amb l’oportuna solemnitat. Fou un punt de referència
i lloc de reunió per al consell de la universitat, que posteriorment es
congregaria a la seua portalada per a celebrar assemblees.
En els plans de Pere d’Esplugues
entrava també la construcció d’un hospital que no arribà a materialitzar-se.
Amb Pere el Cerimoniós, nét
de Jaume II, començà una greu crisi econòmica i el nou rei, contrari a la
política del seu avi, va prohibir en les Corts del 1336 que es donarà a ningú,
cap part dels termes generals de Xàtiva i d’Alzira, entre altres termes
afectats. Així doncs, només vint anys més tard que s’hagés demanat la concessió
de terres, la Pobla no haguera existit.
Navarro i Sanchis, JL. (2017). La Pobla Llarga:
Anotacions per al 700 aniversari.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada