Passa al contingut principal

EL SENYORIU D’ENRIC D’ESPLUGUES I MARCH


Enric d’Esplugues i March nasqué ja ben entrada la primera meitat del segle XVII. Era fill de Francesc March de Velasco i de Catherina Torrelles, filla de Serafina Esplugues. Casà en primer matrimoni amb Gernónima Peñaranda i de la seua unió nasqué Luis.

Forma part dels exèrcits del rei durant huit anys a l’antic estat de Milà. Quan tornà a Espanya, es queixà al rei d’haver consumit part de la seua hisenda en els combats i li sol·licità la concessió de l’hàbit de Montesa i la primera plaça de capità que hi haguera vacant.

A la mort de Gaspar Andreu d’Esplugues, el justícia ordinari de la ciutat de València declarà per sentència que Enric d’Esplugues i March de Torrelles era el legítim descendent dels Esplugues per a ocupar el senyoriu, ja que era nét de Serafina Esplugues.

Blas Villarrasa, fill de Flora i també nét de Serafina, presentà demanda contra Enric March sol·licitant el senyoriu, i encara que per sentència de 27 de febrer del 1655 se li reconeixia la legítima ascendència, no se li atorgà el senyoriu.

Enric March pledejà pel senyoriu amb Vicent, Jaume i Pere Sesplugues, germans preveres del lloc d’Agullent, amb Joan Andreu Coloma Pérez Calbillo i Espinosa, comte d’Elda i Anna i amb Francesc Mercader, senyor de Terrateig.

A l’hora d’elegir nou senyor, el Consell de la Pobla es dividí perquè mentre el justícia i el batlle, Pere i Andreu Badia respectivament, estaven a favor del comte d’Elda i d’Enric March, amb qui tenien molt bona relació perquè quan Andreu Badia anava a València, l’acompanyava amb el seu cotxe fins la posada on s’allotjava, els jurats es posaren de part de Vicent Sesplugues i els seus germans que els havien promès que si aplegaven a administrar el senyoriu, els poblatans no tindrien que pagar la huitena, ni el dret de la fulla, ni el quint del vi entre altres impostos. I aprofitant l’absència del justícia, els jurats obriren les pliques que tenien que entregar a l’arquebisbe i canviaren el nom pel de Vicent Sesplugues. Per la seua part Enric prometia no cobrar els drets dominicals i proporcionar blat fiat per a sembrar, perquè segons les seues paraules era amic dels pobres.

El 1650 la Reial Audiència dictaminà sentència a favor de Vicent Sesplugues, que a més dels jurats de la Pobla, comptava amb el suport de l’arquebisbe de València que el 6 de maig, l’anomenà senyor.

El 7 de maig Enric March presentà recurs davant el Suprem Consell d’Aragó i suplicació davant la Reial Audiència. Finalment el Suprem Consell, revocà la sentència que havia dictat la Reial Audiència perquè Vicent Sesplugues  no havia justificat clarament el seu parentesc amb Jaume d’Esplugues i declarà que legalment no li corresponia el senyoriu, rebutjant, a la vegada les pretensions al·legades tant per Jaume Sesplugues com per Francesc Mercader. Com el testament del Fundador deia que en última instància, seria prior del convent de Sant Domingo el que tindria que resoldre l’elecció si els demés hagueren errat, i tenint en compte que en eixos moments el prior del convent era Acasio March, germà del pare d’Enric, la decisió estava cantada i així el mateix dia 7, el prior l’anomenà senyor de la Pobla davant del notari Esteve Avellaneda. Dos dies després Enric March ja es considerava senyor legal, encara que el plet continuà durant temps.

Per la seua part el comte d’Elda, Joan Coloma Calbillo reclamava el senyoriu per al seu fill Antoni Coloma Pérez i sol·licità la revocació de Vicent al·legant que aquest no era descendent dels Esplugues de la Pobla. Però front a la possibilitat que Vicent Sesplugues s’apropiara del senyoriu, feu front comú amb March perquè aquest era aristòcrata com ell, mentre que Vicent era plebeu i en última instància el que no volia de cap manera era que els seus drets com a noble perillaren. Per això decidí entregar-li a March tota la documentació que contra Sesplugues havia anat reunint. Efectivament els germans Sesplugues eren d’una rama distinta de la dels Esplugues de la Pobla. A més tenien un origen humil, la majoria eren hostalers, forners, traginers i llauradors. A Vicent Sesplugues se li recriminà que havia modificat amb artificis la seua partida de baptisme per a que el seu nom fora Desplugues i així provar la seua ascendència.

El 13 d’abril de 1658 el Consell d’Aragó confirmà la designació com a senyor de la Pobla a Enric d’Esplugues i March, que obtingué a més el favor corresponent de la Justícia Criminal de València i la conformitat del prior del convent de Predicadors.

El 8 de març del 1659, complint la sentència del Consell d’Aragó i de la Reial Audiència, Enric March prengué possessió de la Pobla, el seu terme i la seua jurisdicció. La Pobla comptava aproximadament amb 100 cases i unes 300 persones adultes. Després de prestar jurament, prengué també l’administració de la Casa d’Esplugues, el castell, el pinar i demés regalies.

El 23 de desembre del mateix any, l’aleshores viudo Enric March casava amb Francisca Palau a la parròquia de Sant Joan del Mercat a València.

Entre 1666 i 1668 mantingué plets en Carcaixent sobre les partides dels Terços i les Vintenes. Els propietaris de terres en aquestes partides havien pagat des de sempre la primícia de tots els fruits i grans als successius rectors de la Pobla i al senyor el terç delme i la huitena part dels fruits. Però els propietaris de Carcaixent, interessats en dependre únicament de la jurisdicció de Carcaixent, el 1665 començaren a pagar el terç delme a l’arrendador reial en Carcaixent, en lloc de pagar-li al col·lector del senyor de la Pobla.

Enric March fou soterrat el 14 de juny del 1689 a l’església de Sant Esteve de València, segons certificació del prevere Estanislao Palau.

Navarro i Sanchis, JL. (2017). La Pobla Llarga: Anotacions per al 700 aniversari. 


Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

EL SENYORIU DE XIMÉN PÉREZ D’ESPLUGUES

Ximén Pérez Dionís d’Esplugues nasqué cap al 1587 o 1588. Era fill natural de Gaspar Andreu d’Esplugues i de la donzella Tola Aloya, criada de la casa de Gaspar Andreu que segons testimonis, fou forçada i violada pel senyor.
Ximén Pérez va ser legitimat, sent menor d’edat. La seua legitimació tingué lloc el 12 de febrer de 1604 a les corts generals davant del braç militar, que estigué tres dies deliberant sobre l’assumpte. Ximén es va casar amb Violant de Vilanova, la qual va exercir de procuradriu seua, no obstant, aquest matrimoni no va tindre fills.
A principis del 1611, quan el seu germà i senyor de la Pobla, Francesc Joan d’Esplugues estava ja molt malalt, les intrigues per fer-se amb el senyoriu de la Pobla, feia temps que havien començat. Ximén Pérez es trobava lluitant a Flandes quan el 22 de març, l’auditor del Reial Consell, Geroni Lleó, rebutjà la seua possible elecció sabedor de l’existència d’altres dos pretendents. Es tractava de Simeón Alegre i Miquel de Vich. Tant un c…

El senyoriu de Gaspar Andreu d’Esplugues, fill

Gaspar Andreu d’Esplugues era el fill natural menut de Gaspar Andreu d’Esplugues. Es desconeix qui era sa mare.
Gaspar Andreu sol·licità al rei la seua legitimació, que li fou concedida el 1626 a les corts de Montsó, però com estava a Itàlia no se li expedí el privilegi, encara que, el 28 de juny del 1640 demanà constància documental. Casà amb Lluïsa Pasqual de Bonanza i no tingué descendència.
El 23 de juliol del 1627, demanà a la Reial Audiència per mig del seu procurador, el notari March Antoni Castillo, participar se en la querella que mantenien Ximén, Simeón i Torrelles, al·legant que tenia més dret que ells per ser fill de Gaspar Andreu. En agost Ximén censurà la intromissió de Gaspar, encara que la ingerència durà poc ja que Gaspar acabà retirant-se al poc de temps.
Molts anys abans de que Gaspar Andreu d’Esplugues, fill, prenguera possessió del senyoriu, participà en la guerra amb França, servint durant vint-i-dos anys en la guerra de Milà i d’Espanya. Succeí al seu germà Ximén a…