El senyoriu de Gaspar Andreu d’Esplugues, fill

Gaspar Andreu d’Esplugues era el fill natural menut de Gaspar Andreu d’Esplugues. Es desconeix qui era sa mare.

Gaspar Andreu sol·licità al rei la seua legitimació, que li fou concedida el 1626 a les corts de Montsó, però com estava a Itàlia no se li expedí el privilegi, encara que, el 28 de juny del 1640 demanà constància documental. Casà amb Lluïsa Pasqual de Bonanza i no tingué descendència.

El 23 de juliol del 1627, demanà a la Reial Audiència per mig del seu procurador, el notari March Antoni Castillo, participar se en la querella que mantenien Ximén, Simeón i Torrelles, al·legant que tenia més dret que ells per ser fill de Gaspar Andreu. En agost Ximén censurà la intromissió de Gaspar, encara que la ingerència durà poc ja que Gaspar acabà retirant-se al poc de temps.

Molts anys abans de que Gaspar Andreu d’Esplugues, fill, prenguera possessió del senyoriu, participà en la guerra amb França, servint durant vint-i-dos anys en la guerra de Milà i d’Espanya. Succeí al seu germà Ximén al front del senyoriu de la Pobla. Aplegà a ser capità i degut a la seua condició militar, s’ocupà molt poc de temps de les qüestions administratives del senyoriu, que deixà en mans dels seus procuradors.

Sabedor de la importància de posseir unes relíquies, i aprofitant la seua estança per terres italianes, portà un os menut d’un hipotètic Sant Calixt, venerat en algunes parròquies de la zona de Monferrato, manà fer un reliquiari i el 1648 el regalà a la parròquia de la Pobla, probablement amb motiu de la finalització de les obres del nou temple parroquial.

En les seues breus estades a la Pobla, solia desplaçar-se pels voltants. Gaudia d’acudir a les festes d’Agullent i de Xàtiva.

Presumia de ser el més poderós de la Pobla i de què ningú podia fer-li front.

El 2 de gener de 1639, el capità de l’Ordre de Montesa, Fernando de Borja publicà un reial bàndol en què es prenien mesures contra els francesos residents al Regne de València. En general el bàndol prohibia tindre armes i exigia sol·licitar llicència per a residir a qualsevol lloc del Regne. El justícia de la Pobla va rebre, a més, l’ordre d’embargar les armes als francesos que vivien al terme, i depositar-les a la casa del lloctinent de portantveus de general governador del seu districte en el termini de deu dies.

El 1642 els francesos s’apoderaren de Perpinyà i aleshores 2.000 valencians foren reclutats per tot el Regne per a defensar les fronteres de Catalunya i evitar que l’enemic invadira el Principat.

El 3 de maig del 1649 Gaspar Andreu d’Esplugues va fer testament. En ell deixà manat que es pagaren els deutes personals que tenia pendents, i la seua última voluntat fou ser soterrat, amb l’hàbit del pare Serafí, a l’altar major de l’església parroquial de la Pobla, on se acostumen y solen soterrarse los señors patrons.

Gaspar Andreu va morir el 6 o 7 de maig de 1649. A la seua mort, els jurats i veïns de la Pobla entregaren al rei un document, escrit en castellà, demanant la reversió del poble a la corona. Estaven farts de que la Pobla fora un senyoriu en mans dels capritxos i abusos dels senyors, per això al·legaven la mala administració què de les rendes del poble, i de les obres pies feien, ja que les havien utilitzat i utilitzaven en benefici propi.

Sol·licitaven al rei que l’administració de la Pobla no passara als successors i hereus dels senyors, perquè sempre havien tingut plets a l’hora de prendre possessió del senyoriu, i posaven com a exemple el moment present, ja que recent mort Gaspar Andreu, set litigants havien presentat al·legacions per a quedar-se amb la Pobla.

En cas de que s’acceptara que la Pobla passara a dependre de la corona, els beneficis per al rei serien nombrosos.

I suplicaven al rei que s’adjudicara la propietat de la Pobla i la seua jurisdicció a canvi d’entregar-li 4.000 ducats, uns 84.000 sous, per a despeses de guerra i altres serveis de sa magestat.

L’intent de la Pobla per convertir-se en vila reial el 1649 quedà frustrat pel poc interès que el rei mostrà i per els entrebancs que posaren les altres viles reials de l’entorn. La Pobla continuà sent un senyoriu fins que aquests s’extinguiren en el segle XIX i en tot aquest període de temps no va tornar a intentar la reversió a la corona.

El 24 de gener del 1650 Lluïsa Pasqual, viuda de Gaspar Andreu d’Esplugues sol·licità al rei una pensió, invocant els vint-i-dos anys de serveis prestats a la corona pel seu home i pel seu cunyat Ximén Pérez d’Esplugues i lamentant-se de la situació econòmica en la que es trobava.

Navarro i Sanchis, JL. (2017). La Pobla Llarga: Anotacions per al 700 aniversari.