Passa al contingut principal

EL SENYORIU DE GASPAR ANDREU D’ESPLUGUES, PARE


Gaspar Andreu d’Esplugues era fill únic de Francesc Galvany d’Esplugues i de Caterina Pinyol i des de menut se li prepara per a succeir a son oncle Baltasar en l’administració de la Pobla.
De fadrí Andreu Gaspar tingué un fill amb la seua cosina Brianda, Francesc Joan, que fou tractat i educat des de sempre com a fill legitimat posteriorment per son pare.
El 20 d’agost de 1568 succeí al seu oncle Baltasar en l’administració de la Casa d’Esplugues i fou proclamat senyor de la Pobla.
Al voltant de 1570 sent Gaspar Andreu fadrí i senyor de la Pobla tingué una filla, de nom Serafina, amb Hierònima Comarelles, també fadrina i filla del cavaller Nocolau Comarelles.
Gaspar Andreu comptava aproximadament amb trenta-tres anys quan casà el 19 d’octubre de 1571 amb la rica burgesa Caterina Grau Mercader, deu anys major que ell, per l’església i consumant el matrimoni.
Com Caterina Grau no tingué fills, s’interessà per conèixer a Serafina que aleshores tenia deu o onze anys. La xiqueta no havia viscut mai a casa de son pare però al casar amb Caterina aquesta  la portà a sa casa i la crià com si fos filla d’ella. A més, Caterina consentí que Gaspar visitara  la casa de Hierònima acompanyat per Serafina i que Hierònima a la vegada, visitara disfressada la casa de Gaspar.
Estan casat amb Caterina, Gaspar Andreu tingué dos fills més. Un d’una criada de sa casa, al que anomenà Ximén Pérez i un altre amb una desconeguda, al que anomenà Gaspar.
El 1572 Gaspar Andreu com administrador de la Casa d’Esplugues i en nom propi, com a senyor de la Pobla, posà ferma de dret davant el portantveus de general governador de la ciutat de València, contra Alzira que negava que la Pobla tinguera terme propi.
A finals del segle XVI començà l’edificació de l’actual temple parroquial sobre el primitiu temple. El 1600 Gaspar Andreu, per mig d’una carta pobla, pactà amb els vassalls poblatans una sèrie de millores a canvi de cobrar 1.000 sous. Entre elles la de donar al Consell una casa de la seua propietat que estava situada al carrer Major, per a fer la plaça. Però Gaspar no va complir el pacte i quan el 1607 el seu fill Francesc Joan, accedí al senyoriu, els poblatans seguien reclamant la casa que son pare els havia promès i no havia entregat després de cobrar els 1.000 sous pactats.
Gaspar Andreu d’Esplugues morí cap al 1606 o 1607, havent cobrat totes les rendes i emoluments que li corresponien dels béns de la Casa d’Esplugues. Els seus fills i barons no tingueren descendència de manera que, tots els Esplugues posteriors descendeixen de la seua filla Serafina.
Serafina visqué durant molts anys a casa de son pare. El 20 d’agost del 1570 feu una declaració universal dels seus béns, amb la clara disconformitat de la seua avia Caterina Pinyol, suposadament perquè era filla il·legítima del seu fill Gaspar.
Serafina i Juan Torrelles tenien habitació pròpia a la casa de Gaspar Andreu. Allí, el 6 de març de 1592, nasqué el seu fill Juan. El xiquet visqué en casa del seu avi Gaspar Andreu que encara vivia i el criava com a nét. El 7 d’abril del 1595, Serafina Esplugues i Juan Torrelles es casaren i posaren a viure en una altra casa del mateix carrer Serrans. Després nasqueren Caterina, Maria i Flora. Juan Torrelles i Lloris, era veí de València i agutzil del rei.
El 12 de febrer del 1611 es donà sentència del justícia de Causes Civils de València per la que Serafina, podia gaudir de prerrogatives i drets que tenien els fills legítims, segons els Furs del Regne de València. Serafina Esplugues fou legitimada el 28 de maig del 1617 per un manament que lliurà Felip III a tal efecte, suposadament després de pagar una certa quantitat.
A finals del senyoriu Gaspar Andreu d’Esplugues el bandolerisme s’havia convertit en un dels principals problemes per tota la violència que comportava. Durant el govern de Caracena la situació empijorà, i el 16 de gener de 1609 es promulgà una Reial Pragmàtica, en la que quedava manifest que els veïns dels llocs i pobles estaven atemorits i que en moltes ocasions tenien por d’eixir pels carrers i inclusivament al camp, a fer les feines i a collir els fruits. Per eixe motiu es repartiren per les poblacions llistats dels bandolers cercats i condemnats a mort, i s’oferiren recompenses a canvi de la seua entrega.
Els senyors mostraren des de sempre poc interès per capturar o perseguir als bandolers, entre altres coses perquè es servien d’ells en les seues venjances i rivalitats personals ja que s’encarregaven de fer el treball brut que ells no volien fer. Per una altra part, com la majoria dels senyors no vivien al senyoriu, les autoritats locals tenien por i no sols feien la vista grossa, sinó que en nombroses ocasions posaven entrebancs per a què no els perseguira.
Les bandositats rurals, tingueren gran importància sobretot al final del regnat de Felip II i, afectaren especialment, a les terres de la Ribera i en particular a la Pobla, on, durant el període en que foren senyors Gaspar Andreu d’Esplugues, Francesc Joan d’Esplugues i especialment Ximén Pérez d’Esplugues, es va desenvolupar un bandolerisme local i familiar, representant pels Lloret i Badia. Cada quadrilla estava formada per vint-i-cinc o trenta homes armats amb escopetes de pedrenyal llargues i curtes i petos. La pragmàtica de Caracena cita als bandolers de la Pobla, Carbó, Joan Calatayud, Geroni Lloret, Lluch Badia, Andreu Badia i Gregori Pastor. De tots ells s’oferien recompenses per la seua captura, excepte de Carbó que no figurava en la llista de cercats.
El 28 de maig del 1603, vesprada del Corpus, el santuari poblatà dels bandolers es somogué amb l’execució d’un fill de Lloret ordenada pel patriarca Juan de Ribera. Malgrat la quantitat de diners que Lloret pare estava disposat a pagar per evitar l’ajusticiament, el seu fill, fadrí, fou penjat a València. Però l’execució no serví d’intimidació perquè els Lloret i els Badia s’uniren amb els Talens de Carcaixent i formaren una gran banda de bandolers.
Antoni Pimentel, marqués de Tavara, després d’haver fet tres crides oferint recompenses i sabedor que els justícies i altres oficials dels llocs i viles no feien el que tocava, el 14 de juny de 1621, formà una companyia per a lluitar contra les bandositats constituïda per vint-i-cinc soldats i subvencionada per la Pobla i altres pobles implicats com Alzira, Algemesí, Alberic, Carcaixent i Castelló. El 1622 es formaren dues noves companyies amb la mateixa finalitat, però, com els pobles mostraven poques ganes de col·laborar, es procedí a l’embargament de béns de les cases des justícies, síndics i particulars per a fer front a la paga dels soldats i agutzils. Noves disposicions, com la del 1628, que prohibia portar armes, i una millor planificació, van fer que es detingueren molts bandolers, però altres pogueren fugir i el bandolerisme no desaparegué.

Navarro i Sanchis, JL. (2017). La Pobla Llarga: Anotacions per al 700 aniversari. 


Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

EL SENYORIU DE XIMÉN PÉREZ D’ESPLUGUES

Ximén Pérez Dionís d’Esplugues nasqué cap al 1587 o 1588. Era fill natural de Gaspar Andreu d’Esplugues i de la donzella Tola Aloya, criada de la casa de Gaspar Andreu que segons testimonis, fou forçada i violada pel senyor.
Ximén Pérez va ser legitimat, sent menor d’edat. La seua legitimació tingué lloc el 12 de febrer de 1604 a les corts generals davant del braç militar, que estigué tres dies deliberant sobre l’assumpte. Ximén es va casar amb Violant de Vilanova, la qual va exercir de procuradriu seua, no obstant, aquest matrimoni no va tindre fills.
A principis del 1611, quan el seu germà i senyor de la Pobla, Francesc Joan d’Esplugues estava ja molt malalt, les intrigues per fer-se amb el senyoriu de la Pobla, feia temps que havien començat. Ximén Pérez es trobava lluitant a Flandes quan el 22 de març, l’auditor del Reial Consell, Geroni Lleó, rebutjà la seua possible elecció sabedor de l’existència d’altres dos pretendents. Es tractava de Simeón Alegre i Miquel de Vich. Tant un c…

EL SENYORIU D’ENRIC D’ESPLUGUES I MARCH

Enric d’Esplugues i March nasqué ja ben entrada la primera meitat del segle XVII. Era fill de Francesc March de Velasco i de Catherina Torrelles, filla de Serafina Esplugues. Casà en primer matrimoni amb Gernónima Peñaranda i de la seua unió nasqué Luis.
Forma part dels exèrcits del rei durant huit anys a l’antic estat de Milà. Quan tornà a Espanya, es queixà al rei d’haver consumit part de la seua hisenda en els combats i li sol·licità la concessió de l’hàbit de Montesa i la primera plaça de capità que hi haguera vacant.
A la mort de Gaspar Andreu d’Esplugues, el justícia ordinari de la ciutat de València declarà per sentència que Enric d’Esplugues i March de Torrelles era el legítim descendent dels Esplugues per a ocupar el senyoriu, ja que era nét de Serafina Esplugues.
Blas Villarrasa, fill de Flora i també nét de Serafina, presentà demanda contra Enric March sol·licitant el senyoriu, i encara que per sentència de 27 de febrer del 1655 se li reconeixia la legítima ascendència, no se …

El senyoriu de Gaspar Andreu d’Esplugues, fill

Gaspar Andreu d’Esplugues era el fill natural menut de Gaspar Andreu d’Esplugues. Es desconeix qui era sa mare.
Gaspar Andreu sol·licità al rei la seua legitimació, que li fou concedida el 1626 a les corts de Montsó, però com estava a Itàlia no se li expedí el privilegi, encara que, el 28 de juny del 1640 demanà constància documental. Casà amb Lluïsa Pasqual de Bonanza i no tingué descendència.
El 23 de juliol del 1627, demanà a la Reial Audiència per mig del seu procurador, el notari March Antoni Castillo, participar se en la querella que mantenien Ximén, Simeón i Torrelles, al·legant que tenia més dret que ells per ser fill de Gaspar Andreu. En agost Ximén censurà la intromissió de Gaspar, encara que la ingerència durà poc ja que Gaspar acabà retirant-se al poc de temps.
Molts anys abans de que Gaspar Andreu d’Esplugues, fill, prenguera possessió del senyoriu, participà en la guerra amb França, servint durant vint-i-dos anys en la guerra de Milà i d’Espanya. Succeí al seu germà Ximén a…