Passa al contingut principal

EL SENYORIU D’ISABEL CORTS D’ESPLUGUES


Isabel Corts d’Esplugues era filla de Francesc Joan Corts i de Beatriu d’Esplugues. Tingué tres germans Joan, Maria i Àngela. Heretà el senyoriu de la Pobla al morir el seu germà Joan en la revolta de les germanies. Isabel corts mantingué dos plets. Un davant la cúria romana amb Francesc Ganvany d’Esplugues per la possessió del senyoriu, i un altre amb el síndic del Consell de la Pobla per qüestió de censos.
Isabel Corts era considerada per Francesc Galvany d’Esplugues injusta detenidora perquè era dona, perquè era Corts i perquè el senyoriu de la Pobla havia sigut separat de la Casa d’Esplugues des de principis del segle XV.
Quan Isabel heretà el senyoriu, heretà els drets i també els deutes que la Pobla tenia pendents des de feia anys. En quant als drets, i com a senyora que era, els poblatans mantenien amb ella una relació de vassallatge perquè li havien jurat fidelitat. I en quant als deutes, eren tant nombrosos que renuncià a mantenir els plets que tenia pendents, perquè no podia costejar-los.
Com tampoc podia pagar als creditors, que li reclamaven censos i censals, la Reial Audiència, després d’intentar-ho en varies ocasions sense aconseguir-ho, prengué part en l’assumpte i de conformitat amb el governador del Regne de València, Hierònim de Cavanilles, vengué la Pobla al millor postor, Garcerà de Vilanova, era el 12 de febrer de 1534. En la venda Isabel imposà com a condició que els seus drets sobre la Pobla passaren al seu nebot Nicolau Benet, fill de Juan Bautista Alapont i de la seua germana Àngela Corts.
Isabel Corts va fer testament el 15 de novembre de5 1539 i per a constatar la seua legitimitat i la dels seus successors, fa referència al testament del seu  germà Joan i a la butlla atorgada per Lleó X.

Navarro i Sanchis, JL. (2017). La Pobla Llarga: Anotacions per al 700 aniversari. 

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

COM ES VA ARRIBAR ALS FETS DE 1919?

En arribar al segle XX es va marcar una diferència respecte a èpoques anteriors: els obrers i els treballadors del camp, gràcies als sindicats s’organitzaren i prengueren consciència que era possible fer front als patrons i  exigir millors condicions de treball. Açò suposà una etapa de nombroses protestes i vagues. La classe obrera estava formada per treballadors d’ideologia tant de dretes com d’esquerres. Per a eixir d’aquesta situació i millorar les seues condicions de vida els obrers s’agruparen, segons la seua finalitat, amb distints sindicats i societats que previsqueren fins acabar la Segona República. Aquestes societats foren: El Compañerismo: fundada el 1892 i tenia la seu al número 12 del carrer Nou. Es tractava d’una cooperativa de consum, amb tres o quatre treballadores que despatxaven de d’ultramarins fins a làmpades per a l’enllumenament públic. L’ajuntament solia abastir-se en aquesta societat, que desaparegué després de la Guerra Civil. El Sindicato Agrícola Sa

ELS PARENTS DE PERE D’ESPLUGUES

Pere d’Esplugues era fill de Bernat d’Esplugues i de Guillemona de Carcassona. A la seua mort, foren soterrats al Convent de Predicadors de València, on prèviament, Pere d’Esplugues havia manat construir una capella dedicada a Sant Pere i Sant Pau, que actualment continua en peu, encara que les tombes dels Esplugues han desaparegut degut a les contínues remodelacions que s’han fet, sobretot des de les desamortitzacions del segle XIX. Bernat d’Esplugues era fill de Ramon Guillem d’Esplugues i abans de contraure matrimoni amb Gillemona de Carcassona, casà en primeres núpcies amb na Guillema, de la que tingué tres fills: Bernat, Francesc i Guillemona. Serví al rei Jaume I d’Aragó en la zona de la Marina i com a reconeixement als seus serveis se li concediren diverses possessions a Gandia, Cullera, Vall de Gallinera i Alcalà de la Jovada i el compromís de nomenar batlle general del Regne de València al seu fill   primogènit Bernat. Amb motiu d’ampliar es seues rendes comprà l’alqueria

PRELIMINARS ALS FETS DE 1919

Al País Valencià, es produïren una sèrie de conflictes d'inspiració anarquista que culminaren l'any 1919. Des de feia ja temps existia a la Pobla malestar entre els obrers del camp i els augments cedits pels patrons no foren suficients. Encara que sindicalistes i republicans donaren suport als camperols, la societat "Trabajadores del Campo" donà als seus socis llibertat de vot, i l'any 1919 les esquerres no obtingueren a la Pobla més que 168 vots en les eleccions generals i 16 en les provincials. El treballador poblatà, no obstant això, reaccionà amb una certa violència quan la fam el va obligar i els salaris no li arribaren per a mantenir cobertes les necessitats més bàsiques. La Federació obrera "El Progreso" nasqué de les organitzacions obreres i de la "Juventud Republicana Radical de la Pobla". El reglament es modificà i posteriorment passà a denominar-se "Sociedad de los Trabajadores de Campo" i nasqué també l'any 1917 e