Passa al contingut principal

JULIO TOMÁS CODINA

La II Guerra Mundial va estar marcada per la pèrdua, el dolor i la tragèdia. En una època plena d’incertesa  en Europa, van haver molts espanyols que com a conseqüència de la Guerra Civil es van veure obligats a escapar fora de les fronteres. Entre els diversos republicans que van haver de partir, hi havien molts veïns de la Ribera, i molts d’ells van sofrir el pitjor final acabant als camps d’extermini nazi.
 Julio Tomás Codina va nàixer el 5 de març de l’any 1913 al Teula, a l’actual casa amb el número 29 del carrer Sant Josep de la Pobla Llarga. Sent ell un xiquet, els seus familiars patiren la pèrdua del seu escàs poder adquisitiu per la forta pujada d’articles bàsics que la Primera Guerra Mundial va provocar. Es van produir algunes vagues per l’expansió de la fam.
L’oncle de Julio, germà de sa mare, José Codina Vallés (el Gralla) va rebre una pallissa del comandant de la Guàrdia Civil per participar en les protestes ciutadanes. Aquest fet va indignar molts jornalers provocant els fets de 1919 (dels que ja hem parlat en aquest blog). Hi hagueren mols ferits, entre ells el germà major de Julio, José Tomás Codina, que va rebre un tir de revòlver a la galta. 46 persones foren tancades a l’endemà dels successos, entre ells un altre germà de sa mare, Carlos Codina Vallés. Dies més tard també empresonaren a José Codina Vallés, que no havia participat en res ja que estava en casa recuperant-se de la pallissa.
L’arribada de la República obrí la porta a nous projectes per a la població. El 18 de febrer de 1934 Julio signava la filiació per incorporar-se al servei militar obligatori. El 3 de febrer de 1935 li van comunicar que el seu destí era el Regiment d’Artilleria de Costa número 3 de Cartagena. El 8 de gener de 1936 va ser llicenciat i tornà a la Pobla Llarga. La quinta de Julio Tomás és mobilitzada l’agost de 1936 i en octubre  es publica en el periòdic El Pueblo la militarització a la Pobla tots  els homes de vint a quaranta-cinc anys amb bon estat de salut.
Una xica, Maria Albuixech Such, apareix en la vida de Julio, es casen ek 4 de novembre de 1937, la guerra els va separar. Julio Tomás va estar destinat a Barcelona i també a altres ciutats de la seua província com a soldat de l’exèrcit republicà en la DECA. De Barcelona es traslladat a Figueres el 2 de novembre de 1938.
Escriu a Maria per contar-li que està molt content del canvi de ciutat i intenta tranquil·litzar-la. Des de la boda, Julio i Maria sols s’havien vist en un ocasió, quan ella va anar fins a Barcelona i en aquell moment decidiren intentar ser pares.
Quan la Guerra esdevingué en la victòria dels colpistes, Julio Tomás va entrar a França el febrer de 1939, i fou internat en un camp de concentració.
L’11 de maig de 1939, naix la seua única filla, María Tomás Albuixech. El 18 d’agost de 1939, Julio es traslladat al camp de Barcarès. Un dia després escriu una carta a la seua dona i poc després torna a ser traslladat a Sant Cebrià de Rosselló, en concret al quint sector, carrer I, barraca 15, de la 20a companyia i torna escriure a la seua dona dient-li que el seu estat de salut és bo. Una nova carta a Maria prop de 1940 li assenyala que està en la “103 Compañia de Trabajadores Españoles”. Els van assignar la prolongació de la Línia Maginot cap a l’oest (fortificació que es va començar a construir després de la primera Guerra Mundial, al llarg de la frontera entre Alemanya i Itàlia). Aquell hivern les condicions de treball dugueren al poblatà i als seus companys prop de la mort, pràcticament sense menjar i amb equipatges inservibles. L’últim emplaçament de la companyia va ser a Saint-Hilaire-Cambrai, on van millorar les seues condicions d’habitabilitat amb barracons nous, matalassos de palla i llits de ferro. El riberenc torna a escriure a casa el 25 de febrer de 1940, està animat ja que ha rebut carta de Maria i sap que estan be.
El 10 de maig de 1940 les tropes alemanyes creuen la frontera i comencen els primers bombardejos. A les 6 del matí del 14 de maig, el tinent Simon donà l’ordre d’alçar el campament i dirigir-se cap a Amiens. El 20 de maig de 1949, al bosc d’Amiens, tota la 3a Companyia va caure presonera, en el qual es trovaba Tomás.
Van arribar 15 motos armades amb metralladores que desarmaren els francesos (els espanyols no portaven armes); amb gest autoritari els van assenyalar el camí cap a Cambrai, per allunar-los de França. Els feren caminar quaranta quilometres al dia quasi sense menjar ni beure. Al camí s’ajuntaren amb soldats britànics, també fets presoners. Ja prop d’Alemanya els separaren i els van dirigir cap a Trèveris. En el camí, l’expedició es va creua amb dues vaques en un prat. Els oficials alemanys van veure una oportunitat per a riure’s dels captius. Mataren les vaques i deixaren els animals per a què els famolencs espanyols se les menjaren crues.
En arribar a Trèveris, foren reunits a l’Stalag XII-D, després passaren a l’Stalag XIII-A, a Nuremberg. Es desplaçaven pels carrers mentre la gent els escopia i els amenaçava de mort. Des de Nuremberg foren transportats en vagons destinats al ramat fins a l’Stalag VII-A, a Moosburg, al nord-est de Munic, i foren interrogats per la Gestapo. A Julio Tomás li atorgaren el número de presoner 40560. Tornaren a embarcar en vagons de ramat, i sense menjar ni beure una gota d’aigua van estar divuit hores al tren. El 6 d’agost de 1940 arribaren a Mauthausen, molts moriren en el trajecte. A Julio el marquen a l’entrar amb el número 3223.
En aquest camp d’extermini es van comptabilitzar trenta-cinc maneres diferents de morir, però cap tan horrible com la produïda per l’esgotament de treballar durant hores i hores a la pedrera. El poblatà va ser traslladat per última vegada el 17 de febrer de 1941, de Mauthausen a Gusen, i se li va assignar el número de presoner 10855. Gusen, situat a sols sis quilometres de Mauthausen, era sinònim de mort. Quan els presoners es tornaven massa dèbils per a treballar a la pedrera, se’ls enviava al subcamp, on, res mes aplegar, els feien córrer a tall de prova i aniquilaven qui no suportava l’esforç físic inicial.
Julio Tomás va morir el 28 de novembre de 1941 i fou incinerat al crematori de Gusen l’1 de desembre de 1941. Les SS van utilitzar una forma relativament inusual d’assassinat en massa en aquest subcamp de Mauthausen a partir de la tardor de 1941. Eren els banys de mort. Tres-cents presoners malalts i no aptes per al treball (segons la consideració que ells feien) es posaven sota dutxes d’aigua gelada amb enorme pressió durant trenta minuts com a mínim. Els més malalts entraven en col·lapse circulatori, altres s’ofegaven i els que n’eixien amb vida morien de pneumònia al cap dels dies.
Dels 3.846 espanyols que van arribar a Gusen el 1941, pel gener del 1944 sols en continuaven amb vida 444, i dels 4.440 espanyols que van morir en camps de concentració nazis, 3.959 van morir a Gusen i 371, a Mauthausen.

Senso, C.; Vidal, V., (2016), La Ignomínia de l’oblit: els valencians de la ribera als camps d’extermini nazis.


Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

LOURDES BOÏGUES I CHORRO

Lourdes és una escriptora nascuda a Simat de la Valldigna (La Safor) el 1968. El seu gènere és fonamentalment la literatura infantil i juvenil i és llicenciada en Dret per la Universitat de València. Al llarg de la seua trajectòria ha rebut diversos premis i reconeixements com: -          - 2006. Premi Carmesina de narrativa infantil per “La taverna del Bandoler”. -          - 2007. Premi Enric Valor de narrativa juvenil per “El secret de Caterina Cremec”. -          - 2008. Premi Vicent Silvestre, per “La mascota que no existia”. -          - 2009. Premi Benvingut Oliver, per “El desenllaç”. -          - 2014. Ciutat Badalona de Narrativa i Narrativa Juvenil. El dia 8 de març, coincidint amb el Dia de la Dona, Lourdes Boïgues ens farà la presentació del seu llibre “Fills de la Fam”, a les 19.30h, a la Biblioteca de la Pobla Llarga. Fills de la fam, és una novel·la històrica ambientada al Racó de la Pedrera, , un fictici indret de la contrada valenciana de la Valldigna on la postguerra també…

ELS SENYORS I EL SENYORIU DE LA POBLA LLARGA

En l’edat Mitjana i en l’Edat Moderna el senyoriu s’imposà com a unitat bàsica d’organització al regne de València. El senyoriu era cedit pel rei a un noble, com a recompensa pels serveis prestats, o bé per amistat, com és el cas de Pere d’Esplugues. Al rebre el senyoriu, el noble es convertia en vassall del rei i, a la vegada, era senyor amb jurisdicció quasi plena sobre els seus propis vassalls que li juraven fidelitat conforme als furs i privilegis del Regne de València. La Pobla fou un senyoriu durant uns 520 anys, des de que es va fundar el 1317 fins 1837 en que els senyorius desaparegueren per llei. Senyors de la Pobla Llarga documentats: -          -Pere d’Espluges, el fundador. -          -Jaume d’Esplugues, nebot de Pere d’Esplugues. -          -Bernat d’Esplugues, el Donzell, fill de Jaume d’Esplugues. -          -Francesc d’Esplugues, l’Antic, fill de Bernat d’Esplugues. -          -Pere d’Esplugues, net de Francesc d’Esplugues. -          -Damiata Ferrer i Guillem Ramon d’Esplugu…

EL SENYORIU DE XIMÉN PÉREZ D’ESPLUGUES

Ximén Pérez Dionís d’Esplugues nasqué cap al 1587 o 1588. Era fill natural de Gaspar Andreu d’Esplugues i de la donzella Tola Aloya, criada de la casa de Gaspar Andreu que segons testimonis, fou forçada i violada pel senyor.
Ximén Pérez va ser legitimat, sent menor d’edat. La seua legitimació tingué lloc el 12 de febrer de 1604 a les corts generals davant del braç militar, que estigué tres dies deliberant sobre l’assumpte. Ximén es va casar amb Violant de Vilanova, la qual va exercir de procuradriu seua, no obstant, aquest matrimoni no va tindre fills.
A principis del 1611, quan el seu germà i senyor de la Pobla, Francesc Joan d’Esplugues estava ja molt malalt, les intrigues per fer-se amb el senyoriu de la Pobla, feia temps que havien començat. Ximén Pérez es trobava lluitant a Flandes quan el 22 de març, l’auditor del Reial Consell, Geroni Lleó, rebutjà la seua possible elecció sabedor de l’existència d’altres dos pretendents. Es tractava de Simeón Alegre i Miquel de Vich. Tant un c…