Passa al contingut principal

EL FERROCARRIL A LA POBLA LLARGA:

Com tots sabeu, a partir del 30 de novembre realitzarem a la Pobla Llarga una exposició de maquetes de tren, i per posar-nos en context, durant els propers dies introduirem una sèrie d’entrades al blog per a ser conscients de la revolució que va suposar per a la nostra població l’arribada del ferrocarril.
A partir de la inauguració del primer ferrocarril del món, en 1825, tant a Espanya com a altres països es feren nombroses projectes dels quals nomes uns quants arribaren a dur-se a terme. Un d’aquests, seria presentat per l’anglès Wole per a construir un ferrocarril entre Madrid i València; la concessió de la línia s’atorgà el 12 de juliol de 1845, però la societat durà poc i es va dissoldre al poc de temps.
S’hagué d’esperar als anys 1850-1851 perquè José Campo, director de la societat Valenciana de Foment, comprara a Próspero Walney la concessió de l tram de ferrocarril del Grau de València a Xàtiva, tram que més endavant seria l’eix central de la Societat de Ferrocarrils d’Almansa, València i Tarragona.
El traçat de la línia del Grau de València a Xàtiva es fer a través d’acords amb la burgesia comercial valenciana, i entre els terratinents que gaudirien d’avantatges trobem els marquesos de Vellisca, Montortal i Vicente Trenor, tots amb interessos a la Pobla.
Les obres començaren el 25 de febrer de 1851; després de fer les primeres proves, el 21 de març de 1852 arribà el tren a Silla, el 8 de desembre a Benifaió i l’1 de març de 1853 a Alzira. El tram d’Alzira a Carcaixent s’inaugurà el 9 d’abril de 1853 i el de Carcaixent a Manuel l’1 de juliol de 1853.
Carreteres i propietaris de diligències intentaren para l’invent, però el tren arribà a Xàtiva definitivament el 20 de desembre de 1854. La línia del Grau de València a Xàtiva seria la tercera a inaugurar-se a Espanya, i la societat dels ferrocarrils d’Almansa a València i Tarragona acabaria sent una de les més importants.
La línia enllaçà amb Almansa i, per tant, amb Madrid a partir de 1859; el 1864 es va inaugurar l’estació de l’Encina, que faria que la línia connectara amb Alacant.
La línia arribà a Castelló de la Plana de 1862 i Tarragona 1868. Aquesta última connexió faria que Xàtiva i València quedaren unides directament amb Barcelona i la frontera francesa.
Els primers trens tenien locomotores xicotetes, els vagons eren curts i de poca capacitat, i heretaren de les diligencies la seua distribució interior, inclosa la baca per als equipaments dels viatgers.
Com que el clima ho permetia, en la línia de Xàtiva funcionaren quasi des del principi els trens imperials que només recorrien el tram de València a Xàtiva i que perduraren fins al 1963, any en què entraren en servei de ferrobusos.

La introducció del ferrocarril fou un mitjà decisiu per a l’expansió del taronger i de l’arròs, on tenien forts interessos de promotors d’aquest mitjà de transport.



Navarro i Sanchis, JL. (2003). La Pobla Llarga: Introducció a la seua història. 

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

LOURDES BOÏGUES I CHORRO

Lourdes és una escriptora nascuda a Simat de la Valldigna (La Safor) el 1968. El seu gènere és fonamentalment la literatura infantil i juvenil i és llicenciada en Dret per la Universitat de València. Al llarg de la seua trajectòria ha rebut diversos premis i reconeixements com: -          - 2006. Premi Carmesina de narrativa infantil per “La taverna del Bandoler”. -          - 2007. Premi Enric Valor de narrativa juvenil per “El secret de Caterina Cremec”. -          - 2008. Premi Vicent Silvestre, per “La mascota que no existia”. -          - 2009. Premi Benvingut Oliver, per “El desenllaç”. -          - 2014. Ciutat Badalona de Narrativa i Narrativa Juvenil. El dia 8 de març, coincidint amb el Dia de la Dona, Lourdes Boïgues ens farà la presentació del seu llibre “Fills de la Fam”, a les 19.30h, a la Biblioteca de la Pobla Llarga. Fills de la fam, és una novel·la històrica ambientada al Racó de la Pedrera, , un fictici indret de la contrada valenciana de la Valldigna on la postguerra també…

ELS SENYORS I EL SENYORIU DE LA POBLA LLARGA

En l’edat Mitjana i en l’Edat Moderna el senyoriu s’imposà com a unitat bàsica d’organització al regne de València. El senyoriu era cedit pel rei a un noble, com a recompensa pels serveis prestats, o bé per amistat, com és el cas de Pere d’Esplugues. Al rebre el senyoriu, el noble es convertia en vassall del rei i, a la vegada, era senyor amb jurisdicció quasi plena sobre els seus propis vassalls que li juraven fidelitat conforme als furs i privilegis del Regne de València. La Pobla fou un senyoriu durant uns 520 anys, des de que es va fundar el 1317 fins 1837 en que els senyorius desaparegueren per llei. Senyors de la Pobla Llarga documentats: -          -Pere d’Espluges, el fundador. -          -Jaume d’Esplugues, nebot de Pere d’Esplugues. -          -Bernat d’Esplugues, el Donzell, fill de Jaume d’Esplugues. -          -Francesc d’Esplugues, l’Antic, fill de Bernat d’Esplugues. -          -Pere d’Esplugues, net de Francesc d’Esplugues. -          -Damiata Ferrer i Guillem Ramon d’Esplugu…

EL SENYORIU DE XIMÉN PÉREZ D’ESPLUGUES

Ximén Pérez Dionís d’Esplugues nasqué cap al 1587 o 1588. Era fill natural de Gaspar Andreu d’Esplugues i de la donzella Tola Aloya, criada de la casa de Gaspar Andreu que segons testimonis, fou forçada i violada pel senyor.
Ximén Pérez va ser legitimat, sent menor d’edat. La seua legitimació tingué lloc el 12 de febrer de 1604 a les corts generals davant del braç militar, que estigué tres dies deliberant sobre l’assumpte. Ximén es va casar amb Violant de Vilanova, la qual va exercir de procuradriu seua, no obstant, aquest matrimoni no va tindre fills.
A principis del 1611, quan el seu germà i senyor de la Pobla, Francesc Joan d’Esplugues estava ja molt malalt, les intrigues per fer-se amb el senyoriu de la Pobla, feia temps que havien començat. Ximén Pérez es trobava lluitant a Flandes quan el 22 de març, l’auditor del Reial Consell, Geroni Lleó, rebutjà la seua possible elecció sabedor de l’existència d’altres dos pretendents. Es tractava de Simeón Alegre i Miquel de Vich. Tant un c…