Passa al contingut principal

LA SERRATELLA I LA SEUA VEGETACIÓ

En aquesta serra, ens trobem una vegetació i paisatge forestal típicament mediterrani, boscos de pins blancs alternats de zones de matolls i herbes de la serra. Aquests espais de matoll són propis de zones que han patit incendis o que no han sigut alterades i s’han pogut regenerar amb el pas dels anys. En el cas de les zones que han patit incendis, l’orientació de les vessants respecte al sol i al vent és un factor que decidirà la regeneració progressiva de l’habitat o la ràpida erosió del seu sòl. En un altre cas, tenim les vessants cap al sud i llevant de la serra, on puguem observar l’erosió que produeixen les fortes pluges de la tardor arrossegant el substrat del sòl deixant la pedra viva al descobert.

En la vegetació d’aquestes vessants podem trobar matolls del tipus semi desèrtic com les punxoses argelagues; tenim també les esparregueres; a més podem trobar mates de l’espart, matèria prima de la qual encara es fan artesanalment cordells, espardenyots i sàrries; el margalló, de medul·la molt bona de menjar i que antigament era la delícia de fires i porrats. És fàcil observa les mates aromàtiques que ambienten la serra com el romer i timonet utilitzades en infusions terapèutiques i també com a condiments. Esporàdicament trobem la ginesta, arbust de molta brossa i de flors vistoses, de les seues fortes tiges cilíndriques es feien antigament els ramassos per agranar. Tant la ginesta com les figueres de pala, o el cactus disposats a la serra de forma negligent, ja que són espècies molt invasores que colonitzen ràpidament alguns peus de serra i barracons. No oblidem les herbes com l’aromàtic espígol, ambientador casolà i el raïmet de pastor, herba que lleva la cremor.
Als ombrius més amagats trobarem el té de roca i també arbustos significatius com el llentiscle i la murta.

Si deixem els espais oberts i ens endinsem en la zona de pinar trobarem una vegetació arbustiva més barrejada de forma de boscatge que hi ha baix dels pins, el sotabosc, aquest és més espès a la perifèria i s’aclareix cap al centre del pinar. També toparem amb la pebrella, molt utilitzat a valencià com a condiment i per adobar les olives en salmorra. Una altra herba freqüent és també el lligabosc, arbust més escàs d’aspecte ornamental i oloroses flors.

A la zona boscosa, l’arbre més comú és el pi blan (Pinus Halepensis), entre aquests hi ha intercalat algun pi pinyoner molt més escàs. També als espais més oberts i perifèries del pinar apareixen els garrofers i les oliveres bordes. El garrofer és un arbre significatiu en la cultura ancestral mediterrània: ha sigut aliment en èpoques de fam, fins i tot de la farina de les seues llavors dolces (garrofí) es feia un succedani de xocolate. Actualment els garrofers són aliment energètic de tota la vida per al bestiar, encara que també té un ús industrial com additiu alimentari i espessidor.
En les zones central del pinar queda visible l’extensa capa de pinotxa seca dels pins, i és en aquest nivell, associats en simbiosi a les arrels dels pins, on naixen els esclatasangs, els de la Serratella són molt gustosos.


Però aquest paisatge de pins no és que ha existit sempre ni molt menys és el bosc autòcton mediterrani, encara que puguem creure el contrari perquè sempre hem conegut els pins a la serra. Durant l’època romana i musulmana, i també quan es va fundar la Pobla en 1317 les nostres serres eren espessos boscos de carrasques i les vessants més humides, creixien arbres de fulla caduca com els freixes, servers i lledoners que li donaven a la serra un aspecte molt diferent. Els boscos de pins que avui coneguem són la conseqüència d’una lenta i continuada degradació que ha fet l’home al seu medi forestal mitjançant tales abusives, incendis continuats i posteriors pastures que han impedit la delicada regeneració de l’alzinar donant pas a la progressiva introducció dels pins.

Pastor Belda, F., Castelló Barea, F., Úbeda Sanchis, JC., Garrigues Ortolà, I., Blasco Gil, N., Lara Isidoro, MJ. (2013). Història il·lustrada de la Pobla Llarga: I. Dels orígens al segle XVIII. La Pobla Llarga: Ajuntament de la Pobla Llarga.


Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

EL SENYORIU DE XIMÉN PÉREZ D’ESPLUGUES

Ximén Pérez Dionís d’Esplugues nasqué cap al 1587 o 1588. Era fill natural de Gaspar Andreu d’Esplugues i de la donzella Tola Aloya, criada de la casa de Gaspar Andreu que segons testimonis, fou forçada i violada pel senyor.
Ximén Pérez va ser legitimat, sent menor d’edat. La seua legitimació tingué lloc el 12 de febrer de 1604 a les corts generals davant del braç militar, que estigué tres dies deliberant sobre l’assumpte. Ximén es va casar amb Violant de Vilanova, la qual va exercir de procuradriu seua, no obstant, aquest matrimoni no va tindre fills.
A principis del 1611, quan el seu germà i senyor de la Pobla, Francesc Joan d’Esplugues estava ja molt malalt, les intrigues per fer-se amb el senyoriu de la Pobla, feia temps que havien començat. Ximén Pérez es trobava lluitant a Flandes quan el 22 de març, l’auditor del Reial Consell, Geroni Lleó, rebutjà la seua possible elecció sabedor de l’existència d’altres dos pretendents. Es tractava de Simeón Alegre i Miquel de Vich. Tant un c…

EL SENYORIU D’ENRIC D’ESPLUGUES I MARCH

Enric d’Esplugues i March nasqué ja ben entrada la primera meitat del segle XVII. Era fill de Francesc March de Velasco i de Catherina Torrelles, filla de Serafina Esplugues. Casà en primer matrimoni amb Gernónima Peñaranda i de la seua unió nasqué Luis.
Forma part dels exèrcits del rei durant huit anys a l’antic estat de Milà. Quan tornà a Espanya, es queixà al rei d’haver consumit part de la seua hisenda en els combats i li sol·licità la concessió de l’hàbit de Montesa i la primera plaça de capità que hi haguera vacant.
A la mort de Gaspar Andreu d’Esplugues, el justícia ordinari de la ciutat de València declarà per sentència que Enric d’Esplugues i March de Torrelles era el legítim descendent dels Esplugues per a ocupar el senyoriu, ja que era nét de Serafina Esplugues.
Blas Villarrasa, fill de Flora i també nét de Serafina, presentà demanda contra Enric March sol·licitant el senyoriu, i encara que per sentència de 27 de febrer del 1655 se li reconeixia la legítima ascendència, no se …

El senyoriu de Gaspar Andreu d’Esplugues, fill

Gaspar Andreu d’Esplugues era el fill natural menut de Gaspar Andreu d’Esplugues. Es desconeix qui era sa mare.
Gaspar Andreu sol·licità al rei la seua legitimació, que li fou concedida el 1626 a les corts de Montsó, però com estava a Itàlia no se li expedí el privilegi, encara que, el 28 de juny del 1640 demanà constància documental. Casà amb Lluïsa Pasqual de Bonanza i no tingué descendència.
El 23 de juliol del 1627, demanà a la Reial Audiència per mig del seu procurador, el notari March Antoni Castillo, participar se en la querella que mantenien Ximén, Simeón i Torrelles, al·legant que tenia més dret que ells per ser fill de Gaspar Andreu. En agost Ximén censurà la intromissió de Gaspar, encara que la ingerència durà poc ja que Gaspar acabà retirant-se al poc de temps.
Molts anys abans de que Gaspar Andreu d’Esplugues, fill, prenguera possessió del senyoriu, participà en la guerra amb França, servint durant vint-i-dos anys en la guerra de Milà i d’Espanya. Succeí al seu germà Ximén a…