Passa al contingut principal

L'AJUNTAMENT COM A CENTRE ADMINISTRATIU. L'EDIFICI

L'Ajuntament està situat al número 1 de la plaça del País Valencià. És pràcticament datar aquest edifici tant exteriorment com interiorment, a causa de les múltiples reformes que ha sofert.
Segons un document de 1719 a l'andana vivien diverses persones, i estava situada dalt mateix de la sala de l'Ajuntament.
El 8 de juliol de 1745 a la Casa de l'Ajuntament estava pràcticament en ruïnes i l'escrivà de València Tomàs Guarch donà fe d'haver-la trobat assolada, amb molts papers entre les ruïnes; aquest reconeixement començà i acabà en el mateix dia. el 1773 l'edifici seguia en estat ruïnós.
No obstant això la situació canvià i el 1911 Pedro Sucias ja qualificà l'edifici com a "buena casa".
El 30 de setembre de 1920 es feren unes obres perquè la Comunitat de Regants i el Jutjat Municipal, fins eixe moment junts, quedaren separats.
El 2 d'octubre de 1925 s'acordà reparar l'edifici per via d'urgència, i a principis de 1926 començaren les obres. En reformar la façana es descobriren tres arcs de pedra de mig punt que havien restat amagats; el dia 11 de març el Consistori va decidir col·locar-los unes reixes i acceptà la proposta de Jose Antonio Hernández Casamayor, de València, de construir i deixar col·locades pel seu compte les reixes dels arcs de la façana abans del 15 de juny del mateix any, seguint el disseny de l'arquitecte municipal Emilio Ferrer Gisbert.
Aquest arcs de pedra estan documentats ja al segle XVIII, però amb tota seguretat son molt anteriors.
El 1951 la façana de l'ajuntament estava composta per tres balcons i estava en projecte fer una cabina a l'interior dels arcs per millorar la vigilància nocturna.
En aquest any, l'edifici de l'ajuntament albergava les oficines municipals i una vivenda en el pis superior, tenia un diposit d'articles intervinguts, una oficina de recaptació d'arbitris municipals i altres dependències.
En 1967 es reformà la fçana de l'Ajuntament i els tres balcons existents en la primera planta es refongueren en un gran balcó.
En 1977 hi trobem a la planta baixa unes dependències  de la policia municipal i la guàrdia, al primer pis les oficines i la sala de ple, i al segon pis la vivenda d'un funcionari.
El 2 de febrer de 1989 un incendi va destruir la sala d'actes, fet que va produir la pèrdua de gran part de la documentació del Cadastre.
Arran la pedregada d'agost de 1995, l'ajuntament es traslladà als antics locals de la Cambra Agrària, enfront de la Glorieta i l'octubre de 1999 el Consistori va decidir que l'edifici de l'ajuntament fora rehabilitat pels alumnes de l'escola taller. En 2002 es tornà a reformar la façana de l'edifici de manera que recuperà de nou els tres balcons que tenia abans de 1967. Finalment, l'octubre de 2004 es va tornar a traslladar l'ajuntament a l'actual edifici, tal i com el coneguem.


Extret de Navarro i Sanchis, J.LI. (2003). La Pobla Llarga: Introducció a la seua història.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

EL SENYORIU DE XIMÉN PÉREZ D’ESPLUGUES

Ximén Pérez Dionís d’Esplugues nasqué cap al 1587 o 1588. Era fill natural de Gaspar Andreu d’Esplugues i de la donzella Tola Aloya, criada de la casa de Gaspar Andreu que segons testimonis, fou forçada i violada pel senyor.
Ximén Pérez va ser legitimat, sent menor d’edat. La seua legitimació tingué lloc el 12 de febrer de 1604 a les corts generals davant del braç militar, que estigué tres dies deliberant sobre l’assumpte. Ximén es va casar amb Violant de Vilanova, la qual va exercir de procuradriu seua, no obstant, aquest matrimoni no va tindre fills.
A principis del 1611, quan el seu germà i senyor de la Pobla, Francesc Joan d’Esplugues estava ja molt malalt, les intrigues per fer-se amb el senyoriu de la Pobla, feia temps que havien començat. Ximén Pérez es trobava lluitant a Flandes quan el 22 de març, l’auditor del Reial Consell, Geroni Lleó, rebutjà la seua possible elecció sabedor de l’existència d’altres dos pretendents. Es tractava de Simeón Alegre i Miquel de Vich. Tant un c…

EL SENYORIU D’ENRIC D’ESPLUGUES I MARCH

Enric d’Esplugues i March nasqué ja ben entrada la primera meitat del segle XVII. Era fill de Francesc March de Velasco i de Catherina Torrelles, filla de Serafina Esplugues. Casà en primer matrimoni amb Gernónima Peñaranda i de la seua unió nasqué Luis.
Forma part dels exèrcits del rei durant huit anys a l’antic estat de Milà. Quan tornà a Espanya, es queixà al rei d’haver consumit part de la seua hisenda en els combats i li sol·licità la concessió de l’hàbit de Montesa i la primera plaça de capità que hi haguera vacant.
A la mort de Gaspar Andreu d’Esplugues, el justícia ordinari de la ciutat de València declarà per sentència que Enric d’Esplugues i March de Torrelles era el legítim descendent dels Esplugues per a ocupar el senyoriu, ja que era nét de Serafina Esplugues.
Blas Villarrasa, fill de Flora i també nét de Serafina, presentà demanda contra Enric March sol·licitant el senyoriu, i encara que per sentència de 27 de febrer del 1655 se li reconeixia la legítima ascendència, no se …

El senyoriu de Gaspar Andreu d’Esplugues, fill

Gaspar Andreu d’Esplugues era el fill natural menut de Gaspar Andreu d’Esplugues. Es desconeix qui era sa mare.
Gaspar Andreu sol·licità al rei la seua legitimació, que li fou concedida el 1626 a les corts de Montsó, però com estava a Itàlia no se li expedí el privilegi, encara que, el 28 de juny del 1640 demanà constància documental. Casà amb Lluïsa Pasqual de Bonanza i no tingué descendència.
El 23 de juliol del 1627, demanà a la Reial Audiència per mig del seu procurador, el notari March Antoni Castillo, participar se en la querella que mantenien Ximén, Simeón i Torrelles, al·legant que tenia més dret que ells per ser fill de Gaspar Andreu. En agost Ximén censurà la intromissió de Gaspar, encara que la ingerència durà poc ja que Gaspar acabà retirant-se al poc de temps.
Molts anys abans de que Gaspar Andreu d’Esplugues, fill, prenguera possessió del senyoriu, participà en la guerra amb França, servint durant vint-i-dos anys en la guerra de Milà i d’Espanya. Succeí al seu germà Ximén a…