Passa al contingut principal

La Pobla Llarga Fundacional

Uns setanta anys després de la conquesta, cap a l’any 1310, un personatge religiós molt poderós, l’ardiaca d’Alzira Pere d’Esplugues, adquireix set alqueries que formen el terme de la Pobla. Com que les cinc xativines tenen reg i les dos alzirenques no, decideix obrir la Sèquia Major, prolongació de la Sèquia Comuna de l’Ènova i Castelló, i dotar de reg a les alzirenques.


L’any 1310 l’Ardiacà En Pere d’Esplugues obrí la Sèquia Major,
la qual arribà fins les alqueries pobletanes situades al Terme General d’Alzira.

Per a albergar els nous colons que vingueren a convertir eixes terres de secà en regadiu edificà en 1317 un poble nou al carrer Major, conegut com la Pobla d’Esplugues o de l’Ardiacà o de Torreformosa, dit així perquè se situava en este territori, poble al qual va dotar de forn, tenda, hostal i un molí, situat a la Replaceta.

Any 1315. S’edifica el Molí de la Replaceta per abastir a la nova
Pobla que es fundà en 1317.


Any 1317. Al Carrer Major s’edificaren les primeres cases
de la nova Pobla d’Esplugues.

També edifica un altre molí per a l’alqueria del Cabanyal, aleshores separada de la Pobla.

Any 1320. S’edifica un altre molí a l’alqueria del Cabanyal i un pont,
per baix del qual podien desaiguar les aigües sobrants de la Sèquia Major.

En 1323 es concreta la línia divisòria entre Alzira i Xàtiva i s’alcen grans mollons per a senyalitzar-la, dels quals sols ens queda el que està al repeu de pujol del Pou dels Llaurados.

Any 1323. Este molló del Pou dels Llauradors és l’obra
més antiga que es conserva a la Pobla.

En 1325 s’edifica la primitiva església, posteriorment renovada. Entre 1325 i 1337 se li atorga a l’Ardiacà un privilegi reial per a establir un únic senyoriu englobador de les set alqueries i s’alça el Castell com a símbol del poder senyorial i pot ser la Creu de Térmens, com a indicadora de l’antiga línia divisòria.

Any 1337. El Castell de la Pobla fou construït mirant al
Carrer Major de la Pobla de l’Ardiacà.


Any 1337. La Creu dels Térmens del Camí Reial segurament
s’alçà el mateix any que el Castell.

Quan mor l’Ardiacà en 1338 mana al seu testament que s’alçe al Cabanyal un hospital baix l’advocació de Sant Martí, per a atendre als vianants pobres, edifici que acabar convertint-se en l’Ermita de Sant Martí.

Any 1340. L’Ermita de Sant Martí estava al Cabanyal i
va servir d’atenció als menesterosos.

En 1348, durant la Gerra d’Unió, cremen el Castell i el privilegi de senyoriu, però el rei el torna a renovar. Com que el mateix any es va produir la terrible peste negra, és possible que el segon senyor de la pobla, Jaume d’Esplugues, manara edificar l’Ermita de Sant Sebastià, sant protector de la pesta, que s’ubicava dalt de l’alteró del Cementari Vell.

Any 1350. L’Ermita de Sant Sebastià (patró de la pesta)
estava a l’alteró del cementeri vell.

El crist de la Pobla pot ser va estar en l’Ermita -després convertida en el Cementeri Vell-, i per últim traslladat al Cementeri actual.

Any 1400. El Crist de la Pobla.



Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

LOURDES BOÏGUES I CHORRO

Lourdes és una escriptora nascuda a Simat de la Valldigna (La Safor) el 1968. El seu gènere és fonamentalment la literatura infantil i juvenil i és llicenciada en Dret per la Universitat de València. Al llarg de la seua trajectòria ha rebut diversos premis i reconeixements com: -          - 2006. Premi Carmesina de narrativa infantil per “La taverna del Bandoler”. -          - 2007. Premi Enric Valor de narrativa juvenil per “El secret de Caterina Cremec”. -          - 2008. Premi Vicent Silvestre, per “La mascota que no existia”. -          - 2009. Premi Benvingut Oliver, per “El desenllaç”. -          - 2014. Ciutat Badalona de Narrativa i Narrativa Juvenil. El dia 8 de març, coincidint amb el Dia de la Dona, Lourdes Boïgues ens farà la presentació del seu llibre “Fills de la Fam”, a les 19.30h, a la Biblioteca de la Pobla Llarga. Fills de la fam, és una novel·la històrica ambientada al Racó de la Pedrera, , un fictici indret de la contrada valenciana de la Valldigna on la postguerra també…

ELS SENYORS I EL SENYORIU DE LA POBLA LLARGA

En l’edat Mitjana i en l’Edat Moderna el senyoriu s’imposà com a unitat bàsica d’organització al regne de València. El senyoriu era cedit pel rei a un noble, com a recompensa pels serveis prestats, o bé per amistat, com és el cas de Pere d’Esplugues. Al rebre el senyoriu, el noble es convertia en vassall del rei i, a la vegada, era senyor amb jurisdicció quasi plena sobre els seus propis vassalls que li juraven fidelitat conforme als furs i privilegis del Regne de València. La Pobla fou un senyoriu durant uns 520 anys, des de que es va fundar el 1317 fins 1837 en que els senyorius desaparegueren per llei. Senyors de la Pobla Llarga documentats: -          -Pere d’Espluges, el fundador. -          -Jaume d’Esplugues, nebot de Pere d’Esplugues. -          -Bernat d’Esplugues, el Donzell, fill de Jaume d’Esplugues. -          -Francesc d’Esplugues, l’Antic, fill de Bernat d’Esplugues. -          -Pere d’Esplugues, net de Francesc d’Esplugues. -          -Damiata Ferrer i Guillem Ramon d’Esplugu…

EL SENYORIU DE XIMÉN PÉREZ D’ESPLUGUES

Ximén Pérez Dionís d’Esplugues nasqué cap al 1587 o 1588. Era fill natural de Gaspar Andreu d’Esplugues i de la donzella Tola Aloya, criada de la casa de Gaspar Andreu que segons testimonis, fou forçada i violada pel senyor.
Ximén Pérez va ser legitimat, sent menor d’edat. La seua legitimació tingué lloc el 12 de febrer de 1604 a les corts generals davant del braç militar, que estigué tres dies deliberant sobre l’assumpte. Ximén es va casar amb Violant de Vilanova, la qual va exercir de procuradriu seua, no obstant, aquest matrimoni no va tindre fills.
A principis del 1611, quan el seu germà i senyor de la Pobla, Francesc Joan d’Esplugues estava ja molt malalt, les intrigues per fer-se amb el senyoriu de la Pobla, feia temps que havien començat. Ximén Pérez es trobava lluitant a Flandes quan el 22 de març, l’auditor del Reial Consell, Geroni Lleó, rebutjà la seua possible elecció sabedor de l’existència d’altres dos pretendents. Es tractava de Simeón Alegre i Miquel de Vich. Tant un c…