Passa al contingut principal

La Pobla Llarga Fundacional

Uns setanta anys després de la conquesta, cap a l’any 1310, un personatge religiós molt poderós, l’ardiaca d’Alzira Pere d’Esplugues, adquireix set alqueries que formen el terme de la Pobla. Com que les cinc xativines tenen reg i les dos alzirenques no, decideix obrir la Sèquia Major, prolongació de la Sèquia Comuna de l’Ènova i Castelló, i dotar de reg a les alzirenques.


L’any 1310 l’Ardiacà En Pere d’Esplugues obrí la Sèquia Major,
la qual arribà fins les alqueries pobletanes situades al Terme General d’Alzira.

Per a albergar els nous colons que vingueren a convertir eixes terres de secà en regadiu edificà en 1317 un poble nou al carrer Major, conegut com la Pobla d’Esplugues o de l’Ardiacà o de Torreformosa, dit així perquè se situava en este territori, poble al qual va dotar de forn, tenda, hostal i un molí, situat a la Replaceta.

Any 1315. S’edifica el Molí de la Replaceta per abastir a la nova
Pobla que es fundà en 1317.


Any 1317. Al Carrer Major s’edificaren les primeres cases
de la nova Pobla d’Esplugues.

També edifica un altre molí per a l’alqueria del Cabanyal, aleshores separada de la Pobla.

Any 1320. S’edifica un altre molí a l’alqueria del Cabanyal i un pont,
per baix del qual podien desaiguar les aigües sobrants de la Sèquia Major.

En 1323 es concreta la línia divisòria entre Alzira i Xàtiva i s’alcen grans mollons per a senyalitzar-la, dels quals sols ens queda el que està al repeu de pujol del Pou dels Llaurados.

Any 1323. Este molló del Pou dels Llauradors és l’obra
més antiga que es conserva a la Pobla.

En 1325 s’edifica la primitiva església, posteriorment renovada. Entre 1325 i 1337 se li atorga a l’Ardiacà un privilegi reial per a establir un únic senyoriu englobador de les set alqueries i s’alça el Castell com a símbol del poder senyorial i pot ser la Creu de Térmens, com a indicadora de l’antiga línia divisòria.

Any 1337. El Castell de la Pobla fou construït mirant al
Carrer Major de la Pobla de l’Ardiacà.


Any 1337. La Creu dels Térmens del Camí Reial segurament
s’alçà el mateix any que el Castell.

Quan mor l’Ardiacà en 1338 mana al seu testament que s’alçe al Cabanyal un hospital baix l’advocació de Sant Martí, per a atendre als vianants pobres, edifici que acabar convertint-se en l’Ermita de Sant Martí.

Any 1340. L’Ermita de Sant Martí estava al Cabanyal i
va servir d’atenció als menesterosos.

En 1348, durant la Gerra d’Unió, cremen el Castell i el privilegi de senyoriu, però el rei el torna a renovar. Com que el mateix any es va produir la terrible peste negra, és possible que el segon senyor de la pobla, Jaume d’Esplugues, manara edificar l’Ermita de Sant Sebastià, sant protector de la pesta, que s’ubicava dalt de l’alteró del Cementari Vell.

Any 1350. L’Ermita de Sant Sebastià (patró de la pesta)
estava a l’alteró del cementeri vell.

El crist de la Pobla pot ser va estar en l’Ermita -després convertida en el Cementeri Vell-, i per últim traslladat al Cementeri actual.

Any 1400. El Crist de la Pobla.



Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

EL SENYORIU DE XIMÉN PÉREZ D’ESPLUGUES

Ximén Pérez Dionís d’Esplugues nasqué cap al 1587 o 1588. Era fill natural de Gaspar Andreu d’Esplugues i de la donzella Tola Aloya, criada de la casa de Gaspar Andreu que segons testimonis, fou forçada i violada pel senyor.
Ximén Pérez va ser legitimat, sent menor d’edat. La seua legitimació tingué lloc el 12 de febrer de 1604 a les corts generals davant del braç militar, que estigué tres dies deliberant sobre l’assumpte. Ximén es va casar amb Violant de Vilanova, la qual va exercir de procuradriu seua, no obstant, aquest matrimoni no va tindre fills.
A principis del 1611, quan el seu germà i senyor de la Pobla, Francesc Joan d’Esplugues estava ja molt malalt, les intrigues per fer-se amb el senyoriu de la Pobla, feia temps que havien començat. Ximén Pérez es trobava lluitant a Flandes quan el 22 de març, l’auditor del Reial Consell, Geroni Lleó, rebutjà la seua possible elecció sabedor de l’existència d’altres dos pretendents. Es tractava de Simeón Alegre i Miquel de Vich. Tant un c…

EL SENYORIU D’ENRIC D’ESPLUGUES I MARCH

Enric d’Esplugues i March nasqué ja ben entrada la primera meitat del segle XVII. Era fill de Francesc March de Velasco i de Catherina Torrelles, filla de Serafina Esplugues. Casà en primer matrimoni amb Gernónima Peñaranda i de la seua unió nasqué Luis.
Forma part dels exèrcits del rei durant huit anys a l’antic estat de Milà. Quan tornà a Espanya, es queixà al rei d’haver consumit part de la seua hisenda en els combats i li sol·licità la concessió de l’hàbit de Montesa i la primera plaça de capità que hi haguera vacant.
A la mort de Gaspar Andreu d’Esplugues, el justícia ordinari de la ciutat de València declarà per sentència que Enric d’Esplugues i March de Torrelles era el legítim descendent dels Esplugues per a ocupar el senyoriu, ja que era nét de Serafina Esplugues.
Blas Villarrasa, fill de Flora i també nét de Serafina, presentà demanda contra Enric March sol·licitant el senyoriu, i encara que per sentència de 27 de febrer del 1655 se li reconeixia la legítima ascendència, no se …

El senyoriu de Gaspar Andreu d’Esplugues, fill

Gaspar Andreu d’Esplugues era el fill natural menut de Gaspar Andreu d’Esplugues. Es desconeix qui era sa mare.
Gaspar Andreu sol·licità al rei la seua legitimació, que li fou concedida el 1626 a les corts de Montsó, però com estava a Itàlia no se li expedí el privilegi, encara que, el 28 de juny del 1640 demanà constància documental. Casà amb Lluïsa Pasqual de Bonanza i no tingué descendència.
El 23 de juliol del 1627, demanà a la Reial Audiència per mig del seu procurador, el notari March Antoni Castillo, participar se en la querella que mantenien Ximén, Simeón i Torrelles, al·legant que tenia més dret que ells per ser fill de Gaspar Andreu. En agost Ximén censurà la intromissió de Gaspar, encara que la ingerència durà poc ja que Gaspar acabà retirant-se al poc de temps.
Molts anys abans de que Gaspar Andreu d’Esplugues, fill, prenguera possessió del senyoriu, participà en la guerra amb França, servint durant vint-i-dos anys en la guerra de Milà i d’Espanya. Succeí al seu germà Ximén a…