Passa al contingut principal

LA POBLA LLARGA ALS SEGLES XV-XVIII

L'aparició de la Pobla (més ben comunicada, més segura i amb més servicis) provoca l'extinció de les alqueries del seu terme (excepte la de Vistabella que encara es conserva) que, a més, es veieren afectades per moltes calamitats, sobretot les pestes.

El carrer Major es deia aleshores carrer Sant Sebastià, perquè s'encaminava cap a l'Ermita de Sant Sebastià. S'urbanitza el carrer Vall, que es deia carrer Sant Martí, perquè es dirigia cap a l'Ermita de Sant Martí. Este creixement de poble caminer cap a l'antiga alqueria del Cabanyal li dóna un aspecte urbà molt llarg, però això va acabar dient-se la Pobla Llarga.

En 1610 el senyor de la Pobla dóna permís per a obrir la Plaça. Abans el mercat es feia a les voreres més amples del carrer Major. En el mateix projecte de millora urbana es renova l'Església, les obres de la qual finalitzen 38 anys després.

En un principi la Pobla no tenia plaça, la qual s'obri poc
 després d'un permís senyorial de 1607.

Els arcs de l'ajuntament també dataran de poc després de 1607,
 quan es va obrir la plaça.

Paral·lelament a l'obertura de la plaça es va començar a alçar 
l'església actual, acabada en 1648, quan portaren la 
reliquia de Sant Calixt.

L'endeutanent municipal per a estes obres fou tan enorme que la Pobla tardà 200 anys en cancel·lar tots els préstecs pendents.

El cultiu de la morera per a cria de cucs i l'obtenció de fil de seda arriba el seu apogeu. Les andanes d'algunes cases del poble encara reflexa aquella activitat.

El cultiu de la morera i la cria de cucs de seda protagonitzaren
 l'economia dels segles XVI-XVII.

Façana original de la Casa de la Música, amb moltes
 finestres per a ventilar els cucs de seda.

Casa principal dels Bru de la Pobla, que passà als seus ascendents,
 els barons de Santa Bárbara.

Apareixen bàndols mafiosos i violents que rivalitzaven entre sí per a controlar la comercialització de la seda. El bàndol dels Lloret de la Pobla fou un dels principals i els seus integrants acabaren ajusticiats.

En 1707 En la Guerra de Successió, després de la batalla d'Almansa i la cremà de Xàtiva, molts veïns de la Pobla son desterrats per haver recolzat el bàndol perdedor dels austriacistes o maulets. Fins i tot els guanyadors borbònics o botiflers se sorprenen quan el seu rei Felip V elimina el regne de València, deroga els seus Furs i prohibeix l'oficialitat del valencià.

Els Esplugues, partidaris i austriacistes, perden el seu senyoriu, que es usurpat per uns familiars llunyans, els Palavicino Borbònics.

Finalment, sobresurten a la Pobla els Bru, una nissaga familiar que procurava als nous senyors i que va acabar arrendant el senyoriu complet i emparentant-se amb altres famílies riques fins que acabaren obtenint un privilegi de noblesa.

Escut dels Bru (casa farmàcia), l'única família originària de la 
Pobla que arribà a ennoblir-se.




Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

EL SENYORIU DE XIMÉN PÉREZ D’ESPLUGUES

Ximén Pérez Dionís d’Esplugues nasqué cap al 1587 o 1588. Era fill natural de Gaspar Andreu d’Esplugues i de la donzella Tola Aloya, criada de la casa de Gaspar Andreu que segons testimonis, fou forçada i violada pel senyor.
Ximén Pérez va ser legitimat, sent menor d’edat. La seua legitimació tingué lloc el 12 de febrer de 1604 a les corts generals davant del braç militar, que estigué tres dies deliberant sobre l’assumpte. Ximén es va casar amb Violant de Vilanova, la qual va exercir de procuradriu seua, no obstant, aquest matrimoni no va tindre fills.
A principis del 1611, quan el seu germà i senyor de la Pobla, Francesc Joan d’Esplugues estava ja molt malalt, les intrigues per fer-se amb el senyoriu de la Pobla, feia temps que havien començat. Ximén Pérez es trobava lluitant a Flandes quan el 22 de març, l’auditor del Reial Consell, Geroni Lleó, rebutjà la seua possible elecció sabedor de l’existència d’altres dos pretendents. Es tractava de Simeón Alegre i Miquel de Vich. Tant un c…

EL SENYORIU D’ENRIC D’ESPLUGUES I MARCH

Enric d’Esplugues i March nasqué ja ben entrada la primera meitat del segle XVII. Era fill de Francesc March de Velasco i de Catherina Torrelles, filla de Serafina Esplugues. Casà en primer matrimoni amb Gernónima Peñaranda i de la seua unió nasqué Luis.
Forma part dels exèrcits del rei durant huit anys a l’antic estat de Milà. Quan tornà a Espanya, es queixà al rei d’haver consumit part de la seua hisenda en els combats i li sol·licità la concessió de l’hàbit de Montesa i la primera plaça de capità que hi haguera vacant.
A la mort de Gaspar Andreu d’Esplugues, el justícia ordinari de la ciutat de València declarà per sentència que Enric d’Esplugues i March de Torrelles era el legítim descendent dels Esplugues per a ocupar el senyoriu, ja que era nét de Serafina Esplugues.
Blas Villarrasa, fill de Flora i també nét de Serafina, presentà demanda contra Enric March sol·licitant el senyoriu, i encara que per sentència de 27 de febrer del 1655 se li reconeixia la legítima ascendència, no se …

El senyoriu de Gaspar Andreu d’Esplugues, fill

Gaspar Andreu d’Esplugues era el fill natural menut de Gaspar Andreu d’Esplugues. Es desconeix qui era sa mare.
Gaspar Andreu sol·licità al rei la seua legitimació, que li fou concedida el 1626 a les corts de Montsó, però com estava a Itàlia no se li expedí el privilegi, encara que, el 28 de juny del 1640 demanà constància documental. Casà amb Lluïsa Pasqual de Bonanza i no tingué descendència.
El 23 de juliol del 1627, demanà a la Reial Audiència per mig del seu procurador, el notari March Antoni Castillo, participar se en la querella que mantenien Ximén, Simeón i Torrelles, al·legant que tenia més dret que ells per ser fill de Gaspar Andreu. En agost Ximén censurà la intromissió de Gaspar, encara que la ingerència durà poc ja que Gaspar acabà retirant-se al poc de temps.
Molts anys abans de que Gaspar Andreu d’Esplugues, fill, prenguera possessió del senyoriu, participà en la guerra amb França, servint durant vint-i-dos anys en la guerra de Milà i d’Espanya. Succeí al seu germà Ximén a…